x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIA DE REG
  • VIDAL VIDAL

Parlar amb les parets

Actualitzada 06/01/2019 a les 09:56
Dia de Reg

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Vidal Vidal

L’expressió “Si aquestes parets parlessin!” pressuposa que les parets escolten. Si les parets posseïssin la capacitat –i l’interès o les ganes– d’escoltar, cosa que no equival exactament a sentir-hi, perquè no es tracta ben bé de sinònims, com saben la majoria de pares de família, ja que escoltar requereix atenció o almenys una actitud receptiva (i consti que no dic tots perquè sempre hi ha algun sant baró que amb el seu capteniment excepcional confirma la regla), aleshores riu-te’n dels enregistraments del comissari Villarejo, que quedarien com uns diàlegs de carmelites, per posar una referència lírica més o menys coneguda: per aquells que ara mateix no ho tinguin present, una òpera de Poulenc amb text de Bernanos, excusin la pedanteria.

El vestíbul de l’estació madrilenya d’Atocha ha acollit fins fa ben poc l’exposició Paredes que hablan, que tenia per objectiu conscienciar sobre els problemes dels orfes de víctimes de la violència de gènere, a través de parets que explicaven, no pas de viva veu sinó per mitjà d’inscripcions, històries dramàtiques de fills de dones assassinades per les seves parelles. No crec que gaires de Vox hagin anat a veure-la. Parets que parlen, si més no en sentit figurat. I parets que escolten. O bé que almenys tenim la sensació que es prenen la molèstia, com un marit o un progenitor que sap allò que se n’espera. Hi ha un fado preciós de Tristâo da Silva, popularitzat al seu moment per Amália Rodrigues i que han inclòs en discos recents Marcos Rodrigues i António Zambujo, titulat justament Nem ás paredes confesso. Tradueixo els dos versos que condensen la lletra: “Pots somriure, pots mentir, també pots plorar, / però qui m’agrada, ni a les parets ho confesso.” La discreció sempre recomanable en afers del cor... i del llit.

Al Funatic projecten La noche de 12 años, que narra la llarga i terrible reclusió penal de tres guerrillers tupamaros durant la dictadura militar de l’Uruguay, un dels quals seria després president del país, José Mujica. Els presoners van passar quasi tot el temps aïllats en cel·les individuals i es comunicaven entre ells picant als murs amb els artells de la mà. Parlaven amb les parets i les parets els responien. Tot i el final feliç, és una pel·lícula molt dura, que fa pensar en la situació dels nostres presos polítics, especialment trista i cruel aquestes dates.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre