Fe vella, oli nou

No només l’home no perdia oli, sinó que havia vingut fins aquí per veure com en podia guanyar. M’explicaré. Damaschin Grigoriatul, monjo del monestir de Grigoriou, un dels vint –claustre amunt, claustre avall– que s’aixequen a la península del Mont Athos, a la costa nord de l’Egeu, visitava Lleida dies enrere, convidat per la parròquia ortodoxa de l’antiga comissaria del passeig de Ronda, i Jordi Curcó, president de l’Associació Ilerdenca de Pessebristes, el rebia a la capella del Romeu. Al llegir la notícia al diari (l’altre), em va faltar temps per recuperar del nodrit prestatge dedicat a la literatura de viatges de la meva biblioteca domèstica el tercer volum de records del periple a peu de Patrick Leigh Fermor per l’Europa dels anys trenta del segle passat, des d’Holanda fins a Istanbul, en què figura com a annex final un dietari del seu recorregut pels diversos cenobis de la referida Muntanya Sagrada. Hi descobria –i em faltava també temps per fer-ne esment aquí– l’anècdota relatada pel jove aventurer anglès, que li havia succeït tot just a Grigoriou, quan un dels amfitrions de llarg hàbit negre li va estrènyer la mà amb massa entusiasme i massa estona, una mostra d’afecte que va incomodar el visitant, tot i que aquest justificava el capteniment equívoc per la prohibició secular de la presència de dones, no només als centres religiosos, sinó a tot el perímetre peninsular, incloent les viles compreses.

Publicat el meu article, l’amic Curcó em va enviar de seguida un WhatsApp en què negava que hagués notat res d’anòmal o sospitós en les encaixades del pope –ni per intensitat, ni durada, ni intenció– i encara em va assabentar d’una qüestió que m’afectava indirectament. Es veu que, l’endemà mateix, aquell hoste venerable de frondosa barba blanca tenia previst d’anar fins a Arbeca, el meu poble, per informar-se a la Cooperativa del Camp sobre mètodes moderns de producció oleícola, a fi d’incorporar-los al cultiu de les 40.000 oliveres plantades en finques de la seva comunitat monacal. Quina paradoxa històrica! Sempre havia sentit dir que els primers plançons d’arbequina havien sigut importats de Grècia, cap allà al segle XVI, a instàncies del duc de Medinaceli, senyor del castell d’Arbeca, i ara resulta que venen els grecs a preguntar què cal fer per obtenir majors rendiments d’aquells arbres. Un viatge d’anada i retorn.