Antídots pel virus del tedi

Vaig aprofitar la primera setmana de confinament –algun avantatge havia de tenir la reclusió domiciliària protegint-nos del patogen– per llegir dos novetats editorials de companys de diari: Batre records, un recull dels retrovisors que cada divendres publica Anna Sàez en aquesta mateixa finestreta posterior, per seguir amb el símil automobilístic, i Generación 1974, la tercera novel·la del director executiu Juan Cal.

Em va semblar premonitori trobar entre els textos de l’Anna recuperats dels llimbs de les hemeroteques, per viure una segona oportunitat en forma de volum, un que es titula Elogi de l’avorriment, coincidint amb aquests dies en què tanta gent enclaustrada es confessa víctima del tedi. La periodista i escriptora de la Granja d’Escarp hi reivindica el fet d’avorrir-se, com a part important de l’educació sentimental i perquè estimula la imaginació, et fa pensar, incita a la lectura... Bé, almenys quan jo era adolescent. Recordo que vaig començar a llegir perquè m’avorria. Més tard s’hi anirien afegint d’altres motius i al·licients. Amb tantes distraccions com la canalla té a avui l’abast, sobretot badoquejant hores i hores davant d’una pantalla gran o petita, no sé si hauria contret l’afició a la lletra impresa. L’afició o la infecció, ara que estem tots tan sensibles al tema (aquesta rai, en principi menys nociva que un bacteri).

Casualment, l’amic Juan al·ludeix en diverses ocasions al llarg de la seva obra de ficció de caràcter autobiogràfic als llibres que llegia, i sovint en feia bandera, aquell jovent inquiet de les acaballes del franquisme. Assaigs polítics o sociològics d’intel·lectuals d’esquerra radical, de Marcuse a Marta Harnecker, la dels conceptes del materialisme dialèctic (allò sí que era avorrit, però crèiem obligatori empassar-nos-ho per ser bons revolucionaris). I autors de literatura que, en general, al cap dels anys no tenim la sensació que ens haguessin fet perdre el temps com alguns dels anteriors. Cal cita Hermann Hesse, Henry Miller, Lawrence Durrell, Valle-Inclán, Rimbaud, Zola, Boris Vian, Hemingway, romàntics com lord Byron o Stendhal, els russos Gorki, Tolstoi o Maiakovski, els sud-americans del boom com García Márquez, Vargas Llosa o el Cortázar de Rayuela... En fi, considerant tan sols aquest breu catàleg, i tal com es preguntava Serrat, per què la gent s’avorreix tant?