SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Per protegir el veïnat de la letal combinació del virus reincident –quins rebrots, el microbi!– i calda extrema, que amenaça de fer petar els termòmetres, tant corporals com meteorològics, la Paeria activava a finals de juliol una seixantena de “refugis climàtics”, vint dels quals a cobert, en museus, centres cívics o escoles, la resta habilitant parcs i algunes places especialment ombrívoles. Aplaudeixo la iniciativa i goso proposar tres espais més, que se m’ocorren un dijous d’agost a mitja tarda que m’aventuro a sortir a fer un tomb.

Baixant cap al centre des de la zona del Carrefour –nom d’híper– pels carrers Segrià –nom de comarca–, Pica d’Estats –nom de muntanya–, Magí Morera –nom de poeta–, Bisbe Irurita –nom de fatxa, inadmissible al nomenclàtor ciutadà– i Ramón y Cajal –nom de metge, que tampoc m’hi entusiasma–, arribo entresuat i exhaust a la rambla d’Aragó, que s’hauria de dir passeig de Boters, de manera que no em queda altre remei que entrar a refer-me a l’Abacus, amb l’aire condicionat a tota màquina, mentre tafanejo novetats i en compro un parell, perquè soc incapaç de visitar una llibreria sense fer fira.

Al capdavall del carrer la Palma –nom de mercat antic de cabassos, sàrries i altres estris fabricats amb fulles de palmera–, veig oberta la porta lateral de la Seu Nova i m’hi endinso per arrecerar-me de la roentor urbana. S’hi està prou bé, sota les altes voltes bufades d’inspiració florentina, que recorden una mica Brunelleschi, sostingudes per elegants pilastres, i encara s’estaria millor a l’atri, rere les tres grans arcades amb reixes, si hi posessin unes tauletes per prendre alguna cosa: res, ara no vull passar per irreverent, vi de missa i pa d’àngel... sense consagrar, és clar. Llàstima que la Mare de Déu del Blau, tan tapada amb túniques i mantells gruixuts, faci venir calor només de veure-la. Més que el llegendari hematoma, li escauria un front perlat de suor. Davant de la catedral, al Pati de les Comèdies, em refresco cara i nuca al rajolí de la font monumental barroca. Després, armant-me de valor, enfilo Cavallers –nom d’estament– fins al Parador, on m’acomodo en un dels llargs sofàs del claustre frescal a beure un gintònic amb molts glaçons, tot i el risc de no sentir-me després amb ànims de moure’m fins a la nit... o l’endemà, tenint en compte les habitacions refrigerades de damunt.

tracking