Música de novembre

El darrer llibre de Josep Maria Nogueras, Tocar la llum, editat per Pagès, sembla escrit per apaivagar els neguits provocats per una situació com l’actual, que convida de dia i obliga de nit a passar moltes hores reclosos a la llar. “Estenc la roba./ Migdia net i càlid./ La casa en ordre”. El poeta d’Alguaire, resident a Almenar, exalça per mitjà d’imatges i evocacions d’un lirisme contingut, a l’abast de tothom i que tothom pot compartir, les virtuts de la quotidianitat domèstica i els plaers senzills de la convivència familiar, mentre formula un cant a la felicitat modesta però efectiva, potser més estoica que epicúria, la que al capdavall acaba comptant, a partir de la certesa que “viure és un regal estrany”, tal ens recorda sovint “la pluja a les mans”.

Una pluja que “no ens deixa cicatrius al cos” sinó a l’ànima, i que no és necessàriament d’aigua, perquè està pensant més bé en “la pluja dels arbres”, que li sona com la “música de novembre”. En un altre poema afegeix que cada fulla que cau per besar la terra “és un fragment/ silenciós i alegre/ dels nostres cors”. Ni silenciosa ni alegre, hi ha una altra música que escolto aquestes tardes que des del canvi d’hora s’han fet més curtes i també més tristes, als antípodes de la voluntariosa complaença vital de l’amic Nogueras, a qui envejo la capacitat de sostreure’s al pessimisme a què ens aboquen les circumstàncies d’aquests darrers temps, almenys fins a l’arribada d’una primavera amb vacunes que en comptes d’acostar-se de vegades fa l’efecte que s’estigui allunyant. Una música lúgubre que s’adiu tant al mes que som com a la simfonia a penes audible de les fulles seques desprenent-se de les rames o la feble percussió de les soles quan les trepitgen després.

Es tracta d’un disc acabat de comprar (sí, encara compro discos, digueu-me fòssil), titulat Tenebrae, un títol que d’entrada ja anima, amb responsos i lamentacions corals per a la Setmana Santa, de Carlo Gesualdo. Llegeixo a 440, la revista d’on vaig treure la recomanació, que l’italià va compondre aquesta obra a principis del XVII per redimir-se d’una existència turmentada, que incloïa pràctiques sadomasoquistes, l’assassinat de la seva dona i l’amant d’aquesta, i l’asfíxia d’un fill encara nadó, per la sospita que no era seu. Res a veure, per tant, amb la placidesa casolana dels versos lluminosos de Nogueras.