La llengua del 'no'

Aquí pendents de les desbarrades negacionistes de Miguel Bosé, com si no intuíssim que al pobre home li ha fet goteres al terrat la persistència d’excessos propis d’una vida excessiva. De debò que no entenc tanta atenció –i encara menys tanta admiració, en certs casos– concitada per determinats personatges convertits entre tots en una mena d’ídols o herois, sense que res ho justifiqui, com a mínim des del meu particular punt de vista, sovint moguts per un còctel letal d’ambició desfermada i insaciable, ressentiment o rancúnia per suposats greuges rebuts que només ells són capaços de veure, una vanitat fregant la megalomania, així com altres diversos ingredients tant o més tòxics, que al final els porten a adoptar actituds o expressions egòlatres desconcertants que podríem resumir amb la frase col·loquial “no tocar vores”.

Penso en el cantant fill de torero, però ho faig extensiu a d’altres protagonistes de l’actualitat com Rociíto Carrasco, Pablo Hasél, una mica Javier Cercas, bastant Oriol Mitjà o Ramón Cotarelo, que no deu ser casualitat que rimi amb xitxarel·lo (una actuació recent al FAQS va confirmar les sospites al respecte, en la línia dels seus darrers articles i tuits). Bé, naturalment la llista és ampliable, a criteri de cada lector, i no em sorprendria gens que algun hi afegís la meva modesta persona: inconvenients d’ocupar un lloc a l’aparador, ni que sigui minúscul, però qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Parlant dels negacionistes de la Covid, he notat que els compatriotes –vull dir catalans, és clar– adscrits a les seves tesis estrafolàries i acientífiques acostumen a servir-se en públic del castellà, atenint-nos al redactat de pancartes o cartells i a les consignes proferides quan es manifesten. Recupero d’un documental de TV3 les imatges d’una concentració davant la residència de Tremp.

Fins i tot el balaguerí Josep Pàmies s’adreça per megàfon als assistents en l’idioma de l’Amante bandido, corazón malherido. A Tremp, insisteixo, no pas a La Almunia de Doña Godina, Peñaranda de Bracamonte, Sanlúcar de Barrameda o Madrigal de las Altas Torres, poble natal d’Isabel la Catòlica.

Potser és que mentre l’occità passa per ser la llengua del sí (lenga d’òc), el castellà és la llengua del no. O que tal vegada diuen no perquè ells tampoc no són d’eixe món, si bé en un sentit diferent al de la lletra raimoniana.