Aquesta remor...

A

questa remor que se sent no és de vent, fa un vers de Miquel Martí i Pol. Bé, en part sí i en part no. Potser la remor –en el poema, simbòlica, al·lusiva al malestar col·lectiu, aquí en aquest article un “soroll confús com el que s’alça d’una munió, d’una tempestat, del mar, etc.” per dir-ho com al diccionari, de caràcter literal, per tant audible, mesurable en decibels– no és pas de marinada, ni serè, ni molt menys del morellà que no arriba amb tanta força ni freqüència als altiplans segarrencs com a la clotada segrianenca, però sí que és aire en moviment propulsat per les aspes monstruoses dels aerogeneradors erigits a la carena dels serrats, més d’un centenar que se’n pot comptar des del cim de la restaurada torre de la Vilalta, als afores de Sant Guim de Freixenet, on m’ha acompanyat l’alcalde i president del Consell Comarcal, Francesc Lluch, que m’incita a obrir els ulls i parar l’orella.

La remor és, en efecte, perceptible. Un brunzit constant, de fons, quasi còsmic, que ho acaba omplint tot. No és cert que aquests colossos metàl·lics que no deixen de girar els tres o quatre braços siguin silenciosos, tal com pregonen els seus interessats apologetes.

Ni insonors ni, és clar, invisibles. Contaminació acústica, a més de visual. .

L’impacte paisatgístic és majúscul. Cent metres d’altura, la majoria, però l’amic Paco m’informa que els nous que pretenen implantar faran el doble, visibles des de 50 quilòmetres. La síntesi del debat quixotesc de si molins o gegants: molins gegantins. Tots blancs de cap a peus com fantasmes o monjos cistercencs o soldats del tsar. Boscos d’arbres de ferro (sequoies, pel cap baix), una presència aclaparadora, intimidatòria, que et fa sentir minúscul, insignificant, dins d’una irrealitat de somni. Apocalíptica.

S’atreviran a plantificar-ne a l’Empordà? La tramuntana en faria rodar les ales com baldufes. A l’horitzó marí del golf de Roses, tal com s’havia especulat. Però l’Empordà no és la Segarra, a segons quins efectes. Ni l’Anoia, l’Urgell o la Conca de Barberà, comarques que s’albiren des de la torre romànica circular. Com és que semblen estar distribuïts en grups de forma capritxosa, li pregunto. Depèn del color polític de cada municipi, respon. En general, els convergents tendeixen a admetre’ls als seus termes sense les traves que hi posen els republicans. Ah, ja ho vaig entenent...