La vida sense Messi

Sí, ja sé que fa dies, però no m’ho trec del cap. Sí, ja sé que tothom pogués plorar amb els seus ulls multimilionaris, ídol de masses sublimador de la mediocritat i les frustracions quotidianes de bona part dels seguidors, incapaç en tants anys d’adreçar-nos una paraula en català, però quan me’n vaig assabentar, en un hotel de Dijon, aquella nit em va costar dormir. Va ser la noia de recepció qui m’ho confirmava. Just abans de demanar-nos el certificat Covid, que a la veïna République requereixen fins i tot per accedir a bars i restaurants, ni que sigui només per prendre un cafè noisette, ens va preguntar d’on érem. Per no dir Espanya, solem respondre Catalunya i, si fan cara d’estranyesa, Barcelona. Al sentir Barcelona, la simpàtica recepcionista ens assestava la notícia: Messi deixaria el Barça per anar al PSG. Bé, si París bé val una missa, com justificava l’apostasia aquell aspirant al tron de França, també deu valer un Messi. Incapaç de reaccionar d’una altra forma que no fos amb un lamentable joc de mots, més tard ja valoraria si també quedar-me a viure per sempre a l’estranger, lluny d’una pàtria massa avesada a derrotes i decepcions, o almenys donar-me de baixa del paquet de televisió per cable que inclou el futbol. En tot cas, davant la mirada de condescendència d’aquella au de mal averany que ens parlava des de l’altra banda del metacrilat, no se’m va acudir res més que aparentar una resignada indiferència, encongint-me d’espatlles i manifestant en el meu francès d’estar per casa un tòpic “C’est la vie”. Això mateix. En endavant la vida sense Messi, que molts havíem temut i ja és aquí. Sabíem que no seria etern, perquè no és Déu, per molt que a les ribes del Sena l’hagin rebut com algú digne d’adoració: només Messi, no Messies. Però l’hauríem volgut veure jugar de blaugrana com a mínim dos anys més. L’adeu del deu alimenta el discurs pessimista d’una pretesa decadència catalana per culpa del procés, però diria que l’argentí ha marxat més bé per culpa de la pandèmia, que ha buidat els calaixos del club. La vida sense el deu serà per a bastants culers com una vida sense Déu. I si Déu no existeix, segons el filòsof, tot està permès. Fins i tot fer-se del PSG. Vull dir que sempre ens quedarà París. (Però no ho farem, és clar, perquè es pot arribar a canviar de divinitat però no d’equip, de religió però no d’afició).