Ametlles dolces

D

iumenge passat, a l’església de Vilagrassa, acte solemne de la segona jornada de la Fira de l’Ametlla. L’amic Jordi Serés, que continua sent l’alcalde, m’hi havia convidat ja a la primera edició, disset anys enrere. Aquella vegada em va fer estirar una corda per una corriola subjecta al cim del campanar inclinat.

A l’altra punta, un sac ple de llarguetes o marcones que amb prou feines vaig poder aixecar un parell de pams del terra. Ara, gràcies al virus, m’he pogut estalviar l’esforç, perquè la cerimònia se celebrava a l’interior del temple, en format reduït, amb els bancs girats cap a la porta. No sé si és gaire canònic, això de donar l’esquena al Santíssim, però en tot cas no hi havia cap bisbe que ens pogués renyar (la parròquia pertany a la diòcesi de Solsona).

Es concedien dues distincions. L’habitual a un pagès de la població, mereixedor de l’honor per algun motiu derivat de la dedicació agrària, que enguany ha recaigut en Ramon Roca, tot just fill del guardonat aquell ja llunyà 2004 del meu ridícul estrepitós sota la inabastable politja. I, per primer cop en la història del certamen, un reconeixement extraordinari, l’Ametlla d’Or lliurada a Àngel Velasco, propietari de Torrons Vicens d’Agramunt, que ha situat en terme vilagrassenc la seu de l’empresa Ametlles Vicens, proveïda de la tecnologia més puntera.

Àngel Velasco és el prototip d’emprenedor, un autèntic self made man o home fet a si mateix, com diuen els americans, que va començar de pastisser a Sant Boi i, en només dues dècades, ha convertit una torronera agramuntina que estava agonitzant en la firma líder al sector, amb vuit fàbriques i seixanta botigues, algunes en ciutats tan remotes com Mèxic, Dubai o Abu Dhabi, sempre al rovell comercial urbà.

Quan pronuncia el discurs d’agraïment, el senyor Velasco s’emociona tant que al final li tremola la veu. Més tard, en petit comitè, ens n’explica la raó: està més tou del normal perquè acaba de superar la Covid, després de tres mesos a l’UCI. Els metges no creien que se’n sortís. De fet, van avisar fins a tres vegades els fills que es moria. Però ja torna a estar bé, sense seqüeles. I animós. Li pregunto si el tràngol li ha canviat la visió de la vida i, com passa sovint, s’agafarà la feina amb més calma. Em respon que tot al contrari, que ja frisa per reprendre diversos projectes aparcats per culpa de la pandèmia.