SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Al·ludia aquí dijous a El último tramo, darrer volum –pòstum, aparegut fa poc– de la trilogia en què Patrick Leigh Fermor rememora la seva travessia a peu d’Europa en diagonal, des d’Holanda fins a Istanbul, seguint els cursos de Rin i Danubi, amb una extensió final al Mont Athos, la petita península grega atapeïda de monestirs exclusivament masculins, a la qual tenen encara avui prohibida l’entrada les dones –i qualsevol animal femella–, que li inspirarà un dietari inclòs pels editors de RBA com a apèndix d’aquest tercer llibre. Una llarga caminada que aquell anglès de només 18 anys va emprendre tot sol, en 1933, i en el decurs de la qual experimentaria sovint un dels plaers que, segons l’intrèpid aventurer, deparaven aquella mena d’expedicions efectuades sense l’auxili dels actuals telèfons mòbils o GPS, com era el de ser conscient que ningú al món sabia on era, ni tan sols de vegades ell mateix amb una mínima precisió. Un dels episodis més estranys –i lluminosos– d’entre els consignats per l’autor es produeix mentre camina al capvespre per la desolada planúria central de Bulgària, als peus de la serralada dels Balcans, havent sortit la vigília de Sofia (moderna capital del país) i esperant dormir l’endemà a Plovdiv (ciutat natal del futbolista Stoichkov, però això encara no ho podia preveure el jove rodamon).

De sobte, desvetllant-lo de les seves profundes reflexions solitàries, en un moment en què es troba avançant per un talús del ferrocarril, el zumzeig dels raïls i un sondroll cada cop més fort l’adverteixen de l’aproximació d’un tren, que li acaba passant com un coet per la vora, amb totes les finestres il·luminades, a través de les quals pot distingir les pantalles rosa i els reflexos del llautó de les làmpades del vagó-restaurant, on els cambrers d’uniforme serveixen els aperitius. La velocitat del comboi no li impedeix de llegir els noms pintats amb color daurat a la carrosseria: París-Munic-Viena-Zagreb-Belgrad-Sofia-Istanbul, així com la llegenda Compagnie Internationale des Wagons Lits. Dedueix que es tracta del mític, ràpid i luxós Orient-Express, es pregunta qui deuen ser els passatgers, se n’imagina el confort, tot i que no sembla envejar-lo gaire, i pensa que en unes poques hores arribaran a Turquia, havent recorregut en només dos dies el trajecte que a ell li ha suposat fins ara nou mesos de viatge.

tracking