SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Tot i compartir un to psicològicament reconfortant, quasi terapèutic, per bé que no crec que gaire eficaç contra pandèmies presents o futures, les lletres de la bossa nova es divideixen en dues línies contraposades, des del punt de vista anímic. Una de pessimista, que traspua melancolia, com el cas d’un dels grans èxits del gènere, A felicidade, de tornada sentenciosa i taxativa: “Tristeza nâo tem fim, felicidade sim.” La tristesa no té final, al contrari de la felicitat. No tant una vaga declaració de principis com la constatació de la crua realitat.

Crua i trista, en efecte. L’altra tendència, més benèvola, es decanta per una visió positiva de la vida i l’amor, però sempre continguda, sense gaires escarafalls, mantenint el deix nostàlgic d’aquest tipus de música, representada per una proclama tan voluntarista com la que formula Chega de saudade. Això és: prou del sentiment profund tan interioritzat per brasilers i portuguesos que en català podríem traduir com a melangia o enyorança.

Entremig, l’esperit encarnat per la composició sens dubte més coneguda fora del país amb la divisa Ordem e progresso a la bandera, aquella Garota de Ipanema que malgrat constituir tot un cant a la bellesa, i per extensió a la joia de viure, ens deixa el cor ple de recança per la impossibilitat d’assolir-la: una inabastable bellesa femenina i passavolant, que s’allunya balancejant-se dolçament cap a la platja. En el context descrit, Inútil paisagem forma part del primer grup de cançons que predisposen al desconsol i a una desesperació còsmica. Fatalitat emparentada amb la dels fados, de manera que no és estrany que una jove fadista com Carminho l’inclogués al seu disc d’homenatge a Antônio Carlos Jobim, compositor d’aquesta peça i d’altres encara més llegendàries, com l’esmentada Garota de Ipanema (a quatre mans amb Vinicius de Moraes).

Inútil paisagem és un breu poema elegíac que, certament, no convida gens a l’alegria o l’esperança. Un plany amarg per l’absència de la persona estimada, que trau sentit a tota la resta. Però per a què tant de cel i tant de mar, comença inquirint.

I continua el lament: de què serveixen l’onada que es trenca o el vent de la tarda? De què serveix la tarda, insisteix, si tu no tornes mai. De què serveixen les flors que naixen pels camins, si el meu camí solitari és no-res: “Se o meu caminho sozinho é nada.”

tracking