Pedres al fetge

Manacorina com Rafa Nadal, però a anys llum en popularitat del tennista, Maria Antònia Oliver moria la setmana passada, als 75 anys. No recordo haver-la llegit gaire, en tot cas bastant menys que al seu marit Jaume Fuster, autor d’unes quantes bones novel·les que aleshores ens entestàvem a anomenar de “lladres i serenos”, integrant també de la Generació dels 70, que havia pres el relleu dels grans noms a cavall de la guerra civil, sense arribar a assolir el mateix grau d’excel·lència, tot i un meritori paper a l’hora de consolidar la tradició literària en la llengua pròpia del país. Sí, pròpia però minoritzada, suposo que no cal que m’hi estengui.

Durant un temps els veia sovint. Segona meitat dels setanta. No pas per motius relacionats amb l’escriptura, una dèria que aleshores ni em podia imaginar que en un futur compartiria, sinó polítiques.

I és que tots tres pertanyíem a una cèl·lula clandestina del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (poca broma, amb l’enunciat, ara que les noves formacions es diuen simplement Ciutadans o Podem o Centrem o Valents o Junts o Vox: noms curts, propostes escarides i plantejaments ideològics limitats). No es tractava pas del front intel·lectual del PSAN, sinó d’un simple comitè de barri que es reunia en una casa particular de Sarrià, amb la per mi feliç circumstància que aplegava gent de ploma encara jove però ja amb prestigi: a part de la parella esmentada, Joan Rendé, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, etc. Un partit marxista ple de lletraferits, periodistes, professors i estudiants com jo.

El que hauríem donat per captar algun obrer, ni que fos només per exhibir-lo o presumir-ne! Res, batalletes.. Al Jaume el retrobaria, més endavant, en diverses ocasions, abans de la seva mort prematura, el 1998, amb només 53 anys (per la barba semblava més gran). Un dia fins i tot vam dinar plegats aquí a Lleida.

A ella tan sols un cop, ja vídua, la salut deteriorada i l’aire desvalgut que arrossegaria sempre, incapaç de refer-se de la pèrdua del cònjuge. Anava repetint una frase, com per donar-se ànims, que se’m va quedar gravada a la memòria: “No me’n poso pedres al fetge, no me’n poso pedres al fetge...” Viuria encara una breu revifada, publicant algun llibre nou i rebent tardans reconeixements públics, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Descansi en pau.