SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Després de tota una vida, Joan de Sagarra plega d’escriure als diaris. Això sí, en castellà, encara que aparegués traduït en aquells que practiquen un bilingüisme lèxic, si bé no sempre mental, vull dir redactats en els dos idiomes però pensats en clau i amb mentalitat espanyoles. En un principi a Tele/eXpres, unes columnes que feien furor a l’època per la temàtica inusual i el tractament desenfadat, recollides en un volum objecte d’una reedició recent.

Més tard a La Vanguardia, tant a la secció pròpia de cada diumenge, La terrassa, com al suplement literari setmanal. Una producció ingent, que ha concitat l’interès d’un públic nombrós per la barreja de registre cosmopolita que denota l’home de món, herència familiar –fill de Josep Maria de Sagarra, un dels escriptors que més admiro–, coneixedor sobretot de les cultures francesa i italiana, i el relat d’unes rutines que tenien com a escenaris alguns llocs concrets, com el seu barri barceloní, els bars o les llibreries que freqüenta i el poble d’Espot, on cada estiu passa un mes sencer de vacances, client fidel de l’hotel Saurat, des que de ben petit li va portar son pare. Justament fins a Espot el vaig pujar a veure un dia, deu fer ja tretze o catorze anys, amb l’amiga Olga Solé, de l’hotel Poldo de la Guingueta, aleshores vicepresidenta del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, per agrair-li la promoció turística que per a la zona suposaven les reiterades mencions i descripcions, quasi sempre elogioses, en les seves cròniques periodístiques.

Recordo que, dinant al mateix Saurat, li vaig preguntar si encara l’il·lusionava la feina d’articulista. Em va sorprendre que em digués que no, que només ho feia ja pels diners i que, si s’ho pogués permetre, se’n jubilaria de seguida. Una il·lusió perduda, vaig pensar, com les de la novel·la de Balzac.

Em va sorprendre perquè a mi això no m’ha passat mai, encara. Per sort, després d’uns 7.000 articles, cada vegada que n’enllesteixo un de nou sento si fa no fa la mateixa il·lusió de quan vaig publicar el primer. M’ocorre igual amb els llibres. Ara feia set anys que no en treia cap. Potser també en part per això, dissabte vinent, Sant Jordi, m’agradarà reviure l’experiència sens dubte fatigosa però sempre estimulant de signar exemplars i poder saludar personalment els lectors (abans que no s’extingeixin: una altra espècie en perill).

tracking