SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Un cop superada la impressió de veure a la pàgina 114 una foto presa en 1945 al Castell d’Aigua dels jardins de Peyrou, a Montpeller, on vivia exiliat, del protagonista del llibre lluint bigotet, elegant vestit clar i corbata de ratlles, mudat com un actor de cinema però calçant espardenyes de betes, el lector de Víctor Torres, una vida republicana, la recomanable biografia de l’històric dirigent lleidatà d’ERC a càrrec del professor Manuel López Esteve que acaba d’editar la Fundació Josep Irla, estarà en condicions d’anar resseguint les successives etapes d’una llarga i fructífera trajectòria vital marcada per un compromís polític insubornable i els esdeveniments –alguns esperançadors, la majoria tràgics– que van sacsejar la nostra societat al llarg del segle XX. L’autor d’una obra tan exhaustiva i documentada, que aborda per igual la faceta pública com la familiar o quotidiana del biografiat, guarnida amb un ampli desplegament fotogràfic, remarca la importància del paper assolit per Torres en un període molt concret i determinant, entre 1948 i 1954, quan feia de secretari general d’una desarborada Generalitat a l’exili en unes condicions extremadament precàries, sol al capdavant d’un reduït equip de col·laboradors en unes tristes oficines a París, el president Irla allunyat de la capital francesa, la bossa buida i les complicitats internacionals cada cop més minvades. Podríem afirmar que en aquells moments excepcionals potser no encarnava la institució, però que sí que aquesta depenia que ell la fes rutllar, de la seva feina i dels seus estats d’ànim, considerant les circumstàncies és d’imaginar que no sempre pletòrics.

Ho va reconèixer el mateix Tarradellas quan en 1949 escrivia: “La Generalitat, des de fa vuit mesos, viu de miracle i gràcies que tots plegats hem tingut la sort de trobar un home com en Víctor que l’administra i la defensa intel·ligentment.” Mort per fi el Caudillo, el fill de l’alcalde Humbert Torres i germà del poeta Màrius tornaria a Lleida, seria diputat i senador, esdevindria un referent per a diverses generacions de militants catalanistes d’esquerres i moriria als 96, envoltat d’estimació i respecte. Quina llàstima que, per pocs anys, no pogués arribar a veure un paer en cap republicà, amic personal i en certa forma deixeble, així com un president de Catalunya del seu partit de tota la vida.

tracking