SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La Izana era una d’aquelles kataribe o narradores d’històries –les actuals contacontes– que a l’edat mitjana recorrien el Japó explicant gestes, peripècies i anècdotes de vells herois i personatges mítics. Amb trenta anys es va instal·lar a Kioto, al servei d’Ashikaga, tercer shôgun del període Muromachi, a qui ensinistraria en l’art de la lectura en veu alta. Un dia, el senyor del palau es va estranyar de descobrir a les prestatgeries de la Cabana de Llegir que s’havia construït al pati un llibre amb les pàgines substituïdes per mirallets de bronze, sense ideogrames. Havent preguntat sobre el propòsit del singular volum, la dona li responia que era perquè el lector s’adonés que no fa més que llegir-se a ell mateix i buscar-se.

Aquesta mena de paràbola oriental, diria que més aviat inventada que no autèntica, l’extrec del breu tractat Bibliotecas imaginarias, de l’argentí Mario Satz, a Acantilado, que s’inicia amb una cita de Ciceró no sé fins a quin punt encara tan vàlida com a l’antiga Roma, tot i sonar prou convincent: “Si tens una biblioteca amb jardí, ho tens tot.” Envejo els que disposen de les dues coses. Jo m’he de conformar amb la primera. Domèstica, dispersa, desordenada, caòtica, fins al punt que de vegades prefereixo tornar a adquirir determinat títol, sobretot si no és gaire car, en una edició de butxaca, que no haver-lo de buscar entre els inextricables prestatges de casa. No exagero.

Estimo les biblioteques, privades o públiques. A la mili em van destinar a la del quarter. Vaig fer sort, sobretot la nit del 23-F, que em va enxampar a València. Ja se sap que, en cas de cop d’estat, els bibliotecaris són els últims a mobilitzar-se. No m’hauria importat dedicar-m’hi professionalment. Segur que hauria sigut més feliç. Per aquest motiu, el passat 17 de febrer em va il·lusionar veure el titular següent en aquest diari: “Detinguts per robatoris a la biblioteca de Linyola.” Però quan aprofundies en el text de la notícia, resultava que els lladres només se n’havien endut eines, ordinadors i una bomba d’aigua. Ni un sol volum. Quin menyspreu per la lletra impresa, cada cop menys cobejada, com si no valgués res. És clar que, tal com va el món, a aquestes altures això ja no hauria de sorprendre. Potser si, en comptes de paper, els llibres haguessin estat fets de bronze o plom o coure o de l’ara tan cotitzat alumini...

tracking