SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El verd no comença als Pirineus, contradient el títol d’aquella pel·lícula espanyola de 1973, Lo verde empieza en los Pirineos, una comèdia poca-solta, precursora del caspós fenomen del destape, dirigida per Vicente Escrivà i protagonitzada per José Luís López Vázquez, José Sacristán i –ai, quins records!– una escultural Nadiuska, voluptuosa actriu d’origen alemany que es deia en realitat Roswicha Bertasha Smid Honczar (potser la noia va fer bé d’adoptar un nom artístic, en el seu cas de suggestius ressons eslaus). No, el verd no comença ben bé als Pirineus –i ara no penso en cinema o erotisme, penso en casta geografia–, sinó una mica més avall, just sortint del congost de Collegats, majestuosa porta del Sobirà. En les altres valls verticals del Segre o la Noguera Ribagorçana, l’indret més o menys precís seria l’estret de Tresponts o la vila del Pont de Suert.

En aquests punts el paisatge canvia i la verdor –si més no botànica– esdevé dominant. Alta muntanya, que diríem, tot i trobar-nos encara a tan sols uns 600 metres sobre el nivell del mar i a bastants quilòmetres (una horeta amb cotxe i unes quantes més trescant) del cims més prominents de la serralada fronterera.La primera localitat que, pujant per l’N-260, es troba ja plenament envoltada de verdures pirinenques (entès aquí verdura no pas com a hortalissa comestible sinó com el color comú de les plantes, tot i que enguany esvaït per efecte de la sequera) és Gerri de la Sal, on fa poc celebraven amb tota la merescuda solemnitat que s’escau la incorporació de 31 veïns –27 adults i 4 criatures– els tres darrers anys, conseqüència indirecta de la pandèmia, segons una nota en aquest diari de la companya Maria Molina, il·lustrada per una imatge de la festa de benvinguda a la plaça de Sant Feliu, petita i porticada per un cantó, del fotògraf Amado Forrolla, que per cert sembla també un pseudònim cinematogràfic, si bé més aviat dels temps de Rodolfo Valentino. Ignoro si entre els nouvinguts figuren els amos del restaurant japonès obert a la referida placeta.

Sushi al Pallars? Sona com a mínim exòtic. Peix cru i arròs bullit. No dic que no hi vagi algun dia a tastar-ho, perquè me n’han parlat bé, però de moment crec que em venen més de gust, quan volto per allà dalt, en comptes d’arròs blanc, els acolorits arrossos amb carreretes o amb costella i llonganissa de Casa Tomàs.

tracking