Dits calents

Les millors vides resulten curtes, perquè sempre els quedaran coses per fer. Ho escrivia, en castellà, Javier Marías, el 27 de setembre del 2000, al dominical d’El País, i jo ho acabo de veure al volum d’Alfaguara que aplega les col·laboracions publicades al llarg de quasi dos anys en aquell suplement per l’autor de Los enamoramientos (l’última novel·la que en vaig llegir, fa ja bastant temps, quasi una dècada, si bé no descarto abordar-ne aviat alguna de posterior, ara que sé que no en traurà cap més). Es titula ¿Será buena persona el cocinero? i m’he sentit empès a recuperar-lo just després d’assabentar-me de la seva mort, coincidint amb la nostra Diada, per causa indirecta de la Covid, tal com referia diumenge passat.

Coses per fer que ja no farà, en el supòsit del prosista nascut a Madrid en 1951 (per una setmana no arribaria a complir els setanta-un), com possiblement encara unes quantes obres de ficció narrativa i nombrosos articles, al ritme creatiu que duia. Una autèntica pena. Els reunits en aquest llibre de què els parlo, d’articles, ja vaig fer notar que mantenien o fins i tot accentuaven l’habitual registre crític, de vegades càustic, en força ocasions sarcàstic, traspuant alhora perplexitat i enuig, aquell to rondinós d’altra banda característic de la seva fecunda producció periodística. Gairebé res ni ningú s’escapava de la mordacitat despietada de Marías, tan insòlita i a contracorrent en una època en què tothom busca l’aprovació, afalagant el públic i els seus gustos, sotmetent-se a l’opinió dominant i defugint les modernes fogueres inquisitorials alimentades pels dogmes de la vigent political correctness, massa sovint censora, castradora, embafadora, anodina i tediosa.

Fer-se vell, apuntava el 29 de setembre del 2019, presenta alguns avantatges, entre els quals que cada cop importa menys agradar, caure bé, en el cas que ens ocupa acontentar els lectors del diari. No és que pretengués el contrari, al·lega, però sí que poder dir en tot moment el que pensa, “y si lo que pienso no gusta a muchos, qué se le va a hacer, son gajes del oficio”. Salvades infinites distàncies, conscient de jugar en una categoria inferior, l’entenc d’allò més i en comparteixo el propòsit potser no del tot sincer d’atenuant i disculpa, en especial quan confessa: “A veces se le calientan a uno los dedos sobre el teclado, es irremediable.”.