SEGRE

Creat:

Actualitzat:

De Bell-lloc a Bél Luéc, que és quasi com si es diguessin igual. Bél Luéc en occità, en francès Beaulieu. Set horetes amb cotxe, per Vielha i Tolosa. De la plana d’Urgell als turons de la Corresa o Corrèze. També de boira a boira: la que en aquestes dates comença a planar sobre les ribes del Segre i l’habitual de cada hivern a la vall de la Dordonya. Aprofitant el llarg pont de la setmana passada, no ben bé l’espectacular viaducte de Millau, que travessarem al tornar, però sí un de tres ulls com els antics de Montgai o Vilaller. A França, doncs, a veure arbres grocs, les copes encara daurades per causa de la tardor tardana –en el doble sentit que ja som a finals d’estació i que enguany els primers freds s’han fet esperar–, autèntic tapís botànic de totes les tonalitats de l’or vell recobrint masses forestals, els boscos plens de joies, un imprevist tresor per als ulls. De passeig per viles i ciutats, les sabates de sola gruixuda fan crepitar l’estesa ocre de fulles mortes, que el vent del nord s’emporta “dans la nuit froide de l’oubli”.

No trobem turistes enlloc. A Ròcamador/Rocamadour, encastada en un cingle, hi havia estat trenta anys enrere i aleshores vaig prometre que no hi posaria els peus mai més, de tanta gent, com a Carcassona. Però dilluns a la tarda hi voltàvem sols. És clar que era dilluns i desembre i plovisquejava i el termòmetre digital lluïa un zero tan rodó com un d’aquells formatgets de cabra que duen el nom de la localitat i just a la mateixa hora jugava la selecció francesa als mundials de futbol. Excepte els quatre o cinc santuaris que s’hi sobreposen, tot tancat, inclosos comerços i restaurants, de manera que al vespre vam haver d’improvisar un soparet a l’habitació de l’hotel a base de mitja dotzena dels referits “fromages” i una ampolla de “rouge” de Cahors, en la llengua dels trobadors Caors.

A Bél Luéc o Beaulieu, de topònim tan prometedor, admirem la prodigiosa portada romànica de la basílica de Sant Pere i l’altiva espadanya de la capella dels Penitents, ran de riu. I al poble de la vora, Sant Seren o Saint-Céré, en un petit bistrot als baixos d’un palauet gòtic, tasto per primera vegada la llebre a la “royale”, un dels guisats preferits de Néstor Luján, Joan Perucho i Josep Pla, el qual n’apreciava que, tot i ser un plat de caça, gairebé es pot menjar amb cullera, ideal per a vells desdentats.

tracking