SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Vint-i-cinc anys d’Eix Transversal. Per als ponentins, l’obertura d’un pas directe a les comarques centrals del país i gironines. També a Europa, via la Jonquera, sobretot d’ençà del desdoblament de carrils i la conversió en autovia, a l’època del tripartit (gràcies, conseller Nadal, així com per l’aeroport d’Alguaire i el tram Àger-Terradets: no és estrany que, al capdavall, segons les darreres enquestes, els catalans valorin més la presidència de Maragall que la de Pujol).

La carretera denominada a efectes oficials C-25 va suposar la descoberta d’uns paratges i paisatges en general fins aleshores poc coneguts pels pobladors dels dos extrems, no tant per distants com per mal comunicats. Bé, el cas és que una mica per commemorar l’efemèride, i també perquè per aquí hi havia una boira plana que no deixava guipar res a vint pams, l’endemà de Reis vam conduir fins a Calaf. Al famós mercat de Calaf, que se celebra cada dissabte de l’any des del 1226.

Famós en bona part a causa de la llegenda que ha donat peu a una frase feta per indicar enrenou o desori, quan en una reunió tothom parla alhora. Es veu que un d’aquells matins d’hivern hi feia tant de fred, al mercat calafí, que les paraules de firandants i clients s’arribaven a congelar. Més tard, quan l’ambient es va anar escalfant, el desglaç sobtat de tota la xerrameca suspesa provocaria un tal guirigall que feia impossible entendre’s.

La vila de Calaf, capital de l’Alta Segarra, administrativament a l’Anoia, ja en província de Barcelona, s’assenta en un altiplà de vora 700 metres d’altitud. És normal que al gener hi refredi. Per sort, l’altre dia vam deixar enrere la boira just passat Sant Ramon i allà dalt lluïa el sol.

Abans de fer un tomb per les parades i pujar després a la plaça Gran per recórrer les botigues tradicionals convertides en petits museus, com a Salàs de Pallars, entràvem al quiosc a comprar els diaris i veia que també hi tenien aquest. Que en veneu gaires, pregunto a la quiosquera. Tres o quatre els feiners, mitja dotzena el cap de setmana.

Fins i tot hi ha un subscriptor. Caram! Ja ho havia vist a Santa Coloma de Queralt, a la Segarra Baixa, ara Conca de Barberà i província de Tarragona. Vestigis testimonials d’una identitat segarrenca històrica? No ho sé, però aprofito per saludar aquells lectors fidels, lloar-los el bon gust i agrair-los la constància.

tracking