Udols de lloba ferida

Pels volts de Cap d’Any em feia ressò aquí mateix de la mort de Pablo Milanés, fundador de la Nueva Trova Cubana, un moviment artístic sorgit a finals dels seixanta a l’illa caribenya, de la mà del gran Sílvio Rodríguez, per sort encara viu i en actiu, cantautor de veu delicada i lletres líriques com les d’un tema que figura bastant amunt a la que ara en diríem la playlist de la meva vida, això és la llista de les vuit o deu melodies que podrien sonar al meu funeral, quan arribi el moment, confio que encara llunyà, disculpin que em posi tan lúgubre. Titulat Óleo de una mujer com sombrero, és la resposta a un desengany amorós. Comença així: “Una mujer se ha perdido / conocer el delirio y el polvo, / se ha perdido esta bella locura, / su breve cintura debajo de mí. / Se ha perdido mi forma de amar, / se ha perdido mi huella en su mar.” Tot molt poètic. Bé, suposo que es tracta de la reacció més esportiva: ella s’ho perd. Després, a mesura que avança la complanta, es va imposant un to queixós, fins i tot amenaçador, però no pas envers la persona concreta que li ha donat carabassa, sinó respecte del sentiment afectiu en general: “Que me tenga cuidado el amor, / que le puedo cantar su canción.” La cançó de l’amor i la cançó del desamor. Potser la que més em commou en aquest segon registre sigui I’m a fool to want you, el gemec de Frank Sinatra per una Ava Gardner que l’havia plantat. Interpretada anys enrere per Bob Dylan amb aquella seva cadència lenta i planyívola, gairebé feia plorar. Aquests dies està expressant també el seu lament per una partició de peres mal païda la jove Miley Cyrus. No serà l’últim cas. N’hi ha que, si haguéssim escrit una composició musical cada vegada que ens han trencat el cor, tindríem prou repertori per fer un concert.

Però cap d’aquelles mostres comprensibles de pena, despit o desencant porten la càrrega tòxica d’amarga rancúnia d’aquesta revenja cantada –o més aviat escopida– per Shakira a la cara de Piqué: “Una loba como yo no está pa tipos como tu.” Una escomesa ferotge, gens subtil, de lloba ferida, que traspua ràbia i ressentiment, derivant en plantejaments materialistes (“Las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan”) aplaudits per alguna feminista, quan si això mateix ho digués un home. No gaire romàntic, tot plegat. “Que reste-t-il de nos amours?”, com ja se’n dolia Charles Trenet.