SEGRE

El valor del temps en el procés creatiu de l'arquitecte Ramon Maria Puig

ARQUITECTE. COMISSARI DE L’EXPOSICIÓ ‘RAMON MARIA PUIG / ARXIU 1964-2015’

DIS logo gran

DIS logo gran

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Mitjans del seixanta. La ciutat de Lleida s’expandia a poc a poc més enllà de les seves antigues muralles, ja que la societat intentava aprofitar alguna escletxa del règim per mirar més enllà. El batec arquitectònic era escàs, el neoclassicisme i el regionalisme imperaven i només alguns exemples dels arquitectes Lluís Domènech Torres i de Mariano Gomà defugien els estàndards per apropar-se a un llenguatge més contemporani.

A Barcelona, al despatx d’arquitectura de Federico Correa i Alfonso Milà, Ramon Maria Puig comença a fer els seus primers passos professionals, encara com a jove estudiant. Tardes de converses amb en Correa estimulaven el seu aprenentatge de l’ofici i també, i sobretot, de la vida. La multitud d’estímuls d’aquella Barcelona, que bategava amb força amb l’esperit inconformista i alegre de la Gauche Divine i l’empenta dels joves arquitectes de l’anomenada Escola de Barcelona genera un estat d’ànim i un impuls creatiu de renovació en l’estudi d’arquitectura SDP, creat el 1964 a l’acabar la carrera (Lauri Sabater- Lluís Domènech-Ramon Maria Puig), i inicialment també fins al 1966, amb en Jaume Sanmartí.

La Residència de les Germanetes dels Pobres, els locals parroquials de Santa Maria de Magdalena, els apartaments Club Ronda o el Banc Condal a l’antic Pal·las canvien radicalment el panorama arquitectònic a les Terres de Lleida. La lectura de les condicions de lloc permet ajustar cada programa a les noves necessitats socials amb el recurs contemporani de la repetició de cèl·lules i l’abstracció en la composició, la variació tipològica, la complexitat espaial... Marquen aquest període del 1964 al 1975. Els viatges i el coneixement a fons del panorama arquitectònic europeu a partir de l’estudi de les publicacions italianes i els debats i conferències a l’entorn del Col·legi d’Arquitectes permetrà a l’estudi SDP aproximar-se als postulats del Team X, que superaven ja els corrents dels CIAM sobre les bondats de l’”Arquitectura moderna”.

Cal destacar a l’inici de la trajectòria del Ramon Maria Puig l’article a la Revista Destino Lérida, caso típico de ciudad colina, signat conjuntament amb en Lluís Domènech, Josep Maria Espinàs i Oriol Bohigas, que reivindicarà el paper importantíssim en la morfologia de la ciutat del turó de la Seu Vella i la millora de les condicions de salubritat i higiene de tot el barri del Canyeret. Tot el seu recorregut vital anirà associat en aquest complexe i històric espai de la ciutat. Intervé en la redacció de 3 Plans Parcials del Canyeret, el Pla Especial del Centre Històric el 1982 i el Pla Especial del Turó de la Seu Vella el 1993, aquest darrer conjuntament amb l’arquitecte Carles Sàez, soci de 1988 al 1997. Cal destacar els projectes de Patrimoni en el Turó com són les Muralles del Sector Baix, del 1996-98, i la rehabilitació del Castell del Rei, La Suda, del 2007-10.

El paper com a activista cultural a les Terres de Lleida, tant en l’àmbit de la pròpia ciutat a l’àmbit del Pirineu, el distingeix com un intel·lectual de primer ordre al país. Articles, conferències, manifestos, presentacions dels temes més diversos i compromesos, entre el món polític i el món associatiu i cultural requereixen la paraula i el pensament del Ramon Maria Puig. Articles com ¿Qué verde era mi valle? del 1973, Apatxes, botiguers i alquimistes del 1983, Lleida, ciutat regió del 1990, De Cadaqués a l’Aiguamoix del 2010, etc., expressen aquesta pulsió entre pensament i territori des de l’activisme més inconformista.

El món artístic i l’arquitectura i la sensibilitat del Ramon Maria parlen el mateix llenguatge. El paper de l’artista enfront del repte de la creativitat i el dubte com a plantejament d’hipòtesis esdevenen elements primordials per crear. L’ètica de l’ofici i com actitud vital, l’aprenentatge constant i l’actitud en positiu són motor dels futurs canvis de paradigma. És per aquest motiu que sempre ha estat en contacte amb artistes i ha col·laborat en exposicions i projectes. Citarem tres casos, entre cinquanta anys de praxis professional.

L’ Homenatge a El Baratillo Leridano és una col·laboració l’any 1973 amb els artistes Àngel Jové i Ton Sirera. A la Sala Gosé, la façana Pop del carrer Major es manifesta fotografiada per Sirera, sona música de circ i firetes, mentre un misteriós maniquí, lleument il·luminat, centra l’atenció de manera subjugant.

La recuperació de l’escultura de Leandre Cristòfol, Peix damunt la Platja es planteja a partir de l’existència d’una única imatge fotografiada de l’escultura. El crític d’art Josep Miquel Garcia i el Ramon Maria, conjuntament amb el ceramista Toni Cumella i el vidrier i ferrer Josep Fernández Castrillo reconstrueixen la peça. Una magnífica exposició el 2007 a l’espai de la Sala de Sant Joan, del propi Puig amb l’arquitecte David Pàmpols presenta l’obra i el laboriós procés a la ciutat.

La remodelació de l’antic Seminari Diocesà en seu del Rectorat de la Universitat de Lleida, és el màxim exponent ciutadà entre espai cívic, espai educatiu i espai cultural. És una obra que es perllonga en el temps, del 1983 al 1993, projectada pels arquitectes Puig i Espinet- Ubach. El canvi d’ús dona al conjunt una nova centralitat urbana. Els dos claustres pati exerceixen de deambulatori i articulen el complex programa: aules, despatxos, biblioteca, sala d’actes, sales d’estudis, cafeteria, comunicacions verticals... Generen un microclima molt diferent al de la Rambla d’Aragó, de domesticitat i àgora universitària.

Si l’arquitectura és superba, també ho són les aportacions artístiques. A l’entrada principal, entre plataners, les insercions esculpides en el paviment de Jaume Plensa ens guien a entrar atraient-nos en el seu poemari visual. En un dels claustres-pati, l’escultura La Pensativa de Cristòfol, actua de contrapunt al bullici i moviment universitari. A la sala Victor Siurana hi destaquen el tapís del Jesús Mauri i el vitrall de l’Àngel Jové. Totes dues peces es miren i contraposen les seves textures, la del punt versus el vidre, l’opacitat versus els reflexes. El conjunt arquitectònic s’enriqueix i es complementa tot cercant l’equilibri intemporal d’aquelles verdaderes obres mestres.

tracking