Ramon Maria Puig Andreu, l'arquitecte

És sabut que la lliure voluntat de l’autor es el determinant de la producció artística. Les seves motivacions, traduïdes mitjançant una expressió plàstica concreta són el guió de l’obra. Si hi ha cap condicionant és, en general, autoimposat. No passa el mateix amb la producció de l’obra arquitectònica, que és condicionada a un eixam de requeriments que ben poc depenen de la voluntat de l’autor.

El caràcter utilitari de l’arquitectura imposa la raó de ser de l’obra: sense programa no hi ha obra. A mes, hi ha un eixam de requeriments a tenir en compte per a la seva creació: tecnològics, materials, econòmics, d’entorn, normatius... Tot plegat obliga a un exercici intel· lectual que condueix la construcció d’una arquitectura vàlida, que es manifestarà amb una expressió plàstica determinada, en què la voluntat de l’autor serà aquí també determinant. És així que tenim els tres principis que, ja des de Vitruvi, defineixen l’art de l’arquitectura: la utilitat (el programa), l’estabilitat (requeriments) i la bellesa (l’expressió plàstica).

La producció arquitectònica actual, immersa en la economia de mercat, no li posa gens fàcil a l’arquitecte mantenir l’equilibri dels principis bàsics de l’art-quitectura. El paisatge de les nostres ciutats certifica les dificultats que te l’arquitectura contemporània per esdevenir art. En aquest context, puc afirmar que Ramon Maria Puig es un artista perquè la seva arquitectura supera la lògica del mercat. La seva posició professional parteix explícitament de la tradició artística de l’arquitectura. No es una posició aïllada, d’una o unes poques obres produïdes en contexts favorables, es una posició fixa, continuada, una marca, que es llegeix en el conjunt de la seva producció arquitectònica. I la seva implicació històrica en el mon cultural i artístic de Lleida i del país ho confirma.

El seu art té molt a veure en la particular sensibilitat i atenció en la resolució jerarquitzada de l’eixam de requeriments que condicionen l’obra. I amb això, pràcticament en té prou i sense gaires afegits, ja que la plàstica de l’arquitectura resultant es deriva principalment del procés resolutiu.

Aquesta habilitat li ha permès una dilatada producció de qualitat indiscutible. En el seu procés creatiu, els organigrames, els ideogrames, els croquis de conjunt i de detall, viatgen en un feedback narratiu que explica la creació i el concepte de l’obra, molt més que no ho fan els plànols de l’expedient de projecte destinats a altres objectius, com són les tramitacions administratives o els aspectes constructius d’obra més prosaics, però on els detalls essencials sempre hi són presents (Déu està en els detalls, deia Mies Van der Rohe). Uns exemples:

L’Institut TorreVicens. És un artefacte que sembla un petit poble. Ho sembla per la resposta a la diversitat programàtica, a l’escala de la intervenció i a la prevista construcció en fases: Una diversitat de volums, que s’agregen, mitjançant braços-passadissos-carrers i que defineixen unes eres, o interespais exteriors han resolt a la perfecció la construcció en fases i la complexa distribució funcional. Finalment un únic material massiu li atorga la seva condició unitària.

Les Llars Infantils. L’edificació és manifesta a la manera d’un complex de vacances, amb casetes d’apartaments complementades per un edifici de serveis. Tot expressat amb un llenguatge domèstic, quasi rural, que s’oposa a l’ambient institucional precedent de l’antiga Casa de la Misericòrdia (avui Biblioteca Pública). Aquí la fragmentació atorga unes condicions de individualitat dins de la comunitat i, com en el cas anterior, un únic material unifica el conjunt.

El conjunt d’habitatges de protecció oficial de la Bordeta, de superfície reduïda i baix pressupost. En alternativa a l’ordenació prevista al Pla General, és configura mitjançant dos blocs aïllats amb un pati intermedi d’ús veïnal i obert al carrer. L’ordenació aconsegueix encabir en millors condicions els habitatges, que són de ventilació creuada a façanes oposades, la senzillesa constructiva permet augmentar les superfícies complementaries d’ús (terrasses) sense incrementar el cost de l’obra i la contundència dels volums i tractaments materials massius i diferenciats de les façanes, segons l’orientació, són la manifestació plàstica de tot plegat. Respecte altres obres de Ramon Maria Puig, possiblement més prestigiades, intencionadament he triat comentar aquestes tres obres seves a Lleida perquè, malgrat l’aparent humilitat, manifesten una clara voluntat artística que qualifica l’arquitectura contemporània de Lleida, tot donant-li veu al nostre país. Vagi aquí un elogi al seu art.