x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

LES CENDRES
  • TXEMA MARTÍNEZ

Quimeres

Actualitzada 11/08/2020 a les 10:05
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

Les cendres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Txema Martínez

SEGRE

Alguns dels meus amics em pregunten per què m’agrada el futbol. En realitat, els responc, no m’agrada. Només el Barça i prou. Aleshores, haver de sentir aquesta vulgaritat que és repreguntar-me com em pot emocionar, o enutjar, o exaltar, uns paios fotent puntades a una pilota i corrent amunt i avall, ja no mereix resposta. Milions de persones ho fan al planeta, però només hi ha art en un, Messi. Tot resulta banalitzable, per descomptat, i també podríem interrogar-nos per l’estranya naturalesa que desprenen una rucada com una tela empastifada de colors o un roc esquerdat a força de cisell. O una paraula col·locada darrere d’una altra, com definia la seva prosa Hemingway.

Ben mirat, a banda de com t’evadeix, és obvi que la meva dèria pel Barça té a veure amb la infància, aquell lloc on el present triomfa permanentment: no hi ha passat, no hi ha futur, tan sols la dolça explosió de l’ara, potser matisat per una immediatesa que es perfila ja imminent. Una nit de Reis propera. Unes vacances amb aigua, lluny de la terra eixorca. Una celebració diumengera. Des que tinc memòria, duc el Barça en la retina, a la vora del pare, o del germà, cridant i fumant paquets i paquets, els nervis condensats en cada alenada grisa de fum, enfonsat el menjador en un submarí espès irrespirable. A vegades, els crits anaven acompanyats de gestos irats, o sublims, com quan el meu germà va trencar un llum del sostre, del salt amb els braços estirats que va pegar, en un gol decisiu. O jo mateix, un dia de mal borràs al Bernabéu, que vaig acabar trencant una porta d’una puntada. O el pare duent-me de la mà cada quinze dies al Camp d’Esports, els anys grisos de la Segona B, que ara podríem reviure, fes fred, calor, boira o pluja, fins a les grades de pedra del Gol Nord. Érem del Barça, però també del Lleida, i aleshores l’única manera que teníem de veure’l era anant al camp, esclar.

Una felicitat del present, la infantesa. Després, escriu, brillant, Ferran Sáez, és “una estranya quimera en la qual només creuen els editors de llibres d’autoajuda i els drogoaddictes en fase terminal”. Però en les quimeres hi ha hagut, hi ha, hi haurà, un record, una flama que es projecta en una fosca, i alguna aparent fotesa, com ara veure el Barça, pot encendre-la un instant, abans no s’apagui per sempre.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre