Un segle fascinats pel mal

Per què ens fascina Darth Vader i ens avorreix Luke Skywalker? Perquè ens atreuen tant els narcos de les sèries? Perquè els “dolents” i la seva foscor ens agraden tant, i la bondat dels herois ens resulta insubstancial i naïf?

La lluita del bé contra el mal forma part de la literatura des que els primers cavernícoles van començar a explicar-se històries. Ha evolucionat, és clar. Un senyor anomenat Shakespeare ens va fer veure que el mal no és una cosa externa a nosaltres, sinó que és ben domestica, la portem tots a dintre i ens fa caure en tota mena de contradiccions. I un senyor anomenat Cervantes ens va ensenyar que la bondat i l’heroïcitat poden ser ridícules i absurdes. Amb el pas dels segles ens hem tornat cada cop més reconsagrats, oi? Sortosament, suposo.

El 1842 va passar una cosa singular. Un escriptor solitari i melancòlic de Boston va tenir la pensada de dedicar una història fosca i terrible, tan pròpia del romanticisme gòtic de moda en els joves de l’època, a relatar no pas els horrors macabres del fet, sinó la manera com els agents de la llei gestionaven aquell misteri fins a trobar-ne el culpable. El relat es va dir Els crims del carrer Morgue i l’autor, un torturat i ombrívol Edgar Allan Poe, inaugurava sense saber-ho un gènere literari.

Era inevitable. Durant el segle XIX va aparèixer un nou cos de funcionaris, els policies, que per primer cop tenien com a obligació investigar les malifetes a partir de proves, indicis i deduccions. Ja no podien actuar –teòricament– amb la impunitat dels soldats i els grups armats de reis i cacics senyorials, sinó que es va establir un codi de procediments per actuar i resoldre els casos de manera lògica i objectiva. Era una novetat i això fascinava Poe i els seus contemporanis. Molts van copiar-li la idea i de seguida la literatura es va omplir d’investigadors que posaven ordre enmig del caos fent servir la intel·ligència: Sherlock Holmes, Arseni Lupin, Hercules Poirot. La lluita del bé contra el mal es va convertir en un joc, en un repte intel·lectual, en un passatemps burgès de la ment i l’enginy.

Però van arribar els anys vint. Els del segle passat. La societat industrial s’enlairava. La classe obrera guanyava temps i, per tant, instrucció, oci i consum cultural. I aquelles històries d’investigadors refinats i aristocràtics no els interessaven gens. Als Estats Units la Llei Seca va fer aparèixer les màfies urbanes, i el crac del 29 va posar fi de sobte a la idea d’un prosperitat i felicitat infinita. Quina barreja! De tot allò en va sortir una mutació literària: els investigadors dels crims es van convertir en personatges cínics, violents, sexuals, alcoholitzats. La policia ara formava part del bàndol dolent, corrompuda com la resta de la societat. En la lluita del bé contra el mal, ja no estava clar quin havia de ser el nostre bàndol. Dashiell Hammet i Raymond Chandler van omplir de negror i violència aquelles històries d’investigació que havia inaugurat Poe. La novel·la policial donava pas a la novel·la negra. El cinema ho va portar fins a tots els racons del planeta. L’urgellenc Manuel de Pedrolo ens els va traduir i va portar aquell gènere tan dur a escenaris catalans. Aquest any es compleix un segle d’aquella negror literària.

A les terres de Ponent també matem. També ens fascina la foscor, la lluita del bé contra el mal, i no sempre ens posem en el bàndol correcte. Un jove anomenat Emili Bayo va escriure la seva primera novel·la, Traïdors i covards, amb l’editorial Empúries l’any 1997: delinqüència, crim i retrat social a Lleida, per primer cop com a escenari. Dos anys després, Pep Coll publicava L’abominable crim de l’Alsina Graells (Empúries). La negror entrava de ple en la literatura de Ponent. Francesc Pané també ha publicat novel·la negra. Marta Alòs ha tastat de forma brillant el gust de situar el crim i el mal a Lleida, i promet continuar fent-ho. Miquel Àngel Estradé en va fer fins i tot paròdia amb L’assassí que llegia Vidal Vidal. També va fer una deliciosa trama de negror política lleidatana Estanislau Fons amb Canícula. Més o menys coincidint amb l’aparició de Montse Sanjuan i la seva sergent Anna Grimm, el 2015, tot un seguit de nous autors i autores s’han estrenat portant la negror als escenaris lleidatans i ponents. Juan Cal, Llorenç Capdevila, Ramona Solé, Alexandra Cuadrat, Ramon Usall, Rafa Melero, Carles Mentuy... I el fenomen sembla que, de moment, no ha tocat sostre. Ens fascina el mal? I tant. I sembla que a Ponent encara més.