Conseqüències psíquiques causades per conflictes bèl·lics o de poder

Pilar Castillo Elies 

Psicòloga general sanitària

Al llarg de la història, l’espècie humana ha hagut d’experimentar moments molt traumàtics com a conseqüència de catàstrofes naturals, les quals són imprevisibles i sobtades, i catàstrofes ocasionades per l’home. Tant les desgràcies ocasionades per la força de la natura com les ferides produïdes per la guerra provoquen uns efectes molt intensos i traumàtics. No solament des del vessant físic i social, sinó des del psiquiàtric i psicològic.

Més enllà de la dimensió física i material ocasionada per les pèrdues incitades pel conflicte bel·licista, l’impacte psicològic que deixa en les víctimes esdevé de tal magnitud que en molts casos aquestes persones hauran de suportar doloroses conseqüències de per vida. Seqüeles que poden ser irreversibles, tant per a les persones de forma individual com per a les comunitats i societats que l’han patit.

A la Guerra del Vietnam (1964-1973), que va deixar uns 700 mil veterans necessitats d’algun tipus d’ajut psicològic, es va diagnosticar amb una elevada freqüència una simptomatologia en els soldats anomenada “síndrome post-Vietnam”. Aquest fet va constituir un dels factors més importants en l’evolució en el diagnòstic de símptomes en persones víctimes de la destrucció i en conflictes bel·licistes. I va causar que l’Associació Psiquiàtrica Americana inclogués el trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) (PSTD) com una de les patologies al DSM-III del 1980.

L’estrès posttraumàtic , segons els criteris del DMS-5 (APA, 2013), es defineix com el patiment de les persones que han estat exposades a un succés traumàtic en què la persona ha intervingut directament o n’ha estat testimoni. El succés viscut té la implicació de l’amenaça de mort, d’haver viscut una ferida greu o patit un risc per a la pròpia integritat física o d’altres persones. Un altre factor a tenir en compte és la reacció psicològica basada en una resposta emocional sentida, que comporta l’experimentació de sensacions intenses de por, d’indefensió o de pànic.

Segons Echeburria, Corral i Amor (1997), hi ha tres aspectes nuclears d’aquest quadre clínic. En primer lloc, les víctimes solen reviure intensament l’agressió que va provocar el patiment o l’experiència viscuda en forma de malsons, d’imatges i records constants que són involuntaris i dolorosos. En segon lloc, els pacients tendeixen a evitar els espais dels llocs o situacions associades als fets traumàtics viscuts, fins i tot hi ha una tendència desitjada a rebutjar els pensaments que els relacionen, així com el refús manifest a dialogar amb els éssers estimats dels fets ocorreguts. El tercer aspecte té relació amb els símptomes persistents d’hiperactivació (no existents abans dels esdeveniments traumàtics) que es manifesten en la dificultat de conciliar el son, explosions d’ira, dificultat de concentració, hipervigilància i respostes d’alarma exagerades que deriven en situacions d’ansietat extrema, dol i depressió profunda.

En les situacions de conflicte bel·licista de bombardejos, violacions, tortures, assassinats, aniquilacions... l’exposició continuada a tant d’horror fa quasi necessària la manifestació del trauma. La percepció d’indefensió, de vulnerabilitat i de perill davant d’una situació d’amenaça greu fa que se sobrepassin els mecanismes de defensa de l’ésser humà, impactant profundament en el psiquisme de totes les persones. Aquest fet pot provocar la manifestació d’amnèsia dissociativa, que consisteix en la impossibilitat de recordar la informació relacionada amb els esdeveniments negatius.

Per acabar, cal esmentar que la catàstrofe de la guerra no solament impacta les víctimes o agents que hi intervenen de forma directa –soldats, refugiats i desplaçats–, sinó que afecta les famílies i el conjunt de la societat, i provoca un gran nombre d’afectats. En els més de 100 conflictes bèl·lics dels últims deu anys , més del 80% de les víctimes són civils.

Una societat impactada pel sentiment de terror i d’indefensió apresa, pel dolor, per la desesperació i pel sentiment d’odi, comporta una societat condicionada per les experiències de cadascun dels individus. S’esdevé, doncs, una societat afectada profundament en el seu sistema de creences amb relació a un futur social incert, encaminat a una percepció pessimista i derrotista de l’existència. Malauradament, aquesta societat patirà la pèrdua de les referències bàsiques per mantenir la identitat de l’individu basada en el territori, família, pertinences, estatus. I en aquests casos es perd la perspectiva de futur, instal·lant-se la por i produint una des-estructuració de la vida quotidiana dels seus membres.