DIS_SUPLEMENT
Pandèmia i psicodeflació
DIS logo gran
Antonieta Jarne
Professora titular d’Història Contemporània a la UdL
La pandèmia ho ha implosionat tot mentre gestionem com podem l'espera i la incertesa. No tenim control sobre la realitat, ni tan sols la més immediata. En les diferents fases del confinament –o n'hauríem de dir arrest domiciliari?– ens hem anat fent preguntes sense cap resposta concloent. Els models interpretatius convencionals han caducat. Tanmateix, sempre s'intenten trobar explicacions per fer un món més cognoscible i n'hi ha que comparen la gran crisi econòmica que vindrà amb el crac del 29. No crec que s'hi puguin establir analogies, sobretot si es tenen en compte les conseqüències que se'n derivaren en les dècades següents. Llavors el president Roosevelt assumí que calia impedir els desvaris capitalistes que cavalcaven sense brides i impulsà una política econòmica en què l'Estat regulava l'activitat liberal. S'obrí la porta al desenvolupament de l'Estat del benestar fins als anys 70, cosa que garantí una relació prou estable entre la millora dels salaris i la productivitat i un equilibri entre l'augment de la producció i l'augment de la demanda de béns de consum. Ara això és del tot impensable ja que no hi ha aturador. A finals del segle XX va desaparèixer un tros del món que s'autoproclamava comunista i en el món occidental s'esvaí la por per frenar aquell paradigma “revolucionari”. En l'actualitat, l'anomenada “alt right” nord-americana, amb Donald Trump al capdavant, no amaga la ferma voluntat de dinamitar la relació que entre Estat i ciutadania va emergir des de l'Europa il·lustrada i desmantellar l'Estat com a organització social.
També n’hi ha que diuen que l’actual daltabaix és comparable amb la crisi de 2008. És ben cert que la crisi de 2008 sacsejà el sistema però no va aturar la globalització. La República Popular de la Xina continuà el seu ascens fins a col·locar-se el 2017 (segons l’FMI) com la primera potència comercial i inversora del món. El seu model –“un país, dos sistemes”– ha demostrat l’eficàcia de combinar l’ultraliberalisme amb estat policial. I això la Xina ho pot vendre com un model d’èxit, també contra la pandèmia, amb la qual cosa el seu autoritarisme encara ha quedat més blanquejat a ulls del món occidental que resignadament veu com els ideals de llibertat es van devaluant.
Ara la pandèmia ha enfonsat (no desaparegut) la globalització perquè, trencant les xarxes de subministrament, ha despullat les profundes vulnerabilitats locals i globals. La bombolla de l’acceleració ha explotat. La idea que desenvolupament i creixement són inseparables ha quedat obsoleta. Cal redefinir la idea de progrés. Seria, per tant, molt aconsellable que el concepte de desenvolupament atengués criteris ètics centrats en les necessitats humanes.
La vulnerabilitat davant el virus és general. Tothom en pot ser víctima. Tanmateix, la irracional
sobreexplotació
i els gravíssims desequilibris duts a terme pel neoliberalisme sí que provoquen que el virus discrimini i que contribueixi a expandir altres pandèmies com el racisme, la xenofòbia, la violència contra els col·lectius LGTBI, entre altres. El virus ha ajudat que aquestes explotacions i les desigualtats socials i econòmiques s’accentuïn. Si no hi ha un procés de reconeixement de lluites entre grups oprimits el seu potencial de radicalitat esdevindrà cada vegada més estèril.
Des de fa unes quantes dècades una part molt important del substrat cultural capitalista ens ha empès a consumir només allò que ens agrada. I això en un context en què s’ha conreat una autèntica veneració pel mercat. A partir d’ara, estarem preparats per dissociar el plaer del consum entès en un sentit merament mercantilista? Estarem preparats culturalment per deixar de banda la identificació entre aquest consum i la sensació de llibertat? Estarem preparats per compartir? Som prou conscients d’aquesta psicodeflació en què estem immersos? El virus no ens ha fet gaire diferents de com érem abans del confinament. Ens ha aïllat i potser encara ens ha fet més individualistes.
Més que mai s’imposa la urgència de buscar noves estratègies i noves formes d’autoorganització. Els efectes de la pandèmia ens han recordat que cal invertir en recursos morals i ètics, tant de caire col·lectiu –justícia, solidaritat, cooperació, coneixement socialitzat…– com individuals –autoestima, autoconfiança…–. Si no s’aprofundeix en aquests indicadors, si no ens exigim revisitar conceptes, difícilment milloraran les possibilitats d’accés a les oportunitats que pugui tenir la ciutadania per satisfer les seues necessitats.
?
