DIS_SUPLEMENT
Drames, postdrames i altres ruralitats
Teresa Ibars: “Que m’expliquin els records que ha generat el llibre és un triomf sobre l’Alzheimer”
Teresa Ibars
escriptora
La historiadora, arxivera i escriptora nascuda a Aitona és l’autora, entre altres, d’ ‘Atles de l’oblit’ (2019)
Escoltar com el teu fill martelleja els claus del teu taüt mentre t'estàs morint i saber exactament que el que fa és això, fer-te el taüt; estar lligada en una cadira de bova a la porta del mas que t'ha aixoplugat tota la vida i estar-t'hi sola, d'ençà que vas tenir l'atac de feridura, perquè la teua família treballa les terres i tu ensumes olor de fum i notes la cremor d'un incendi que arrasarà la casa i no pots fer més que escoltar com brama la vaca a l'estable; haver fet vots de celibat i sentir com la carn t'estira i alhora tenir una mare obsessiva que et fa de veu del remordiment i tu, inevitablement, no pots fer-hi res de tan travat com et sents; trobar-te sense la terra que han treballat els teus avantpassats i convertir-te en una persona sense sostre que busca estabilitat i que has d'acabar fugint fins i tot de tu mateix perquè la injustícia t'aboca a la intempèrie; tenir la certesa que ets més espavilada que ton germà i no obstant això estar fermada per la tradició fins a l'extrem que prefereixes morir engolida pel riu abans que cedir a aquell malviure serien exemples clars de tota una literatura que parla d'històries dures contextualitzades al bell mig del camp i de la natura. William Faulkner (1897-1962), Víctor Català (1869-1966), Grazia Deledda (1871-1936), John Steinbeck (1902-1968) o la mateixa George Eliot (1819-1880) van plantejar els seus conflictes dins del món rural com a marc on passaven històries que més que ser pròpies de la ruralia ho són de la condició humana.
L’odissea de les persones en temps de crisi, els relleus generacionals dins les famílies que tenen propietats, els dilemes morals entre el que hom ha de sentir i el que realment sent, el desarrelament de les persones per culpa de les crisis i la misèria, la bestialitat de les societats que no accepten els emigrants o el masclisme i l’immobilisme respecte a la dona són temes que passen d’igual manera en un entorn campestre que en un d’urbà. Passa, però, que en moltes ocasions, els escriptors, tal vegada coneixedors o senzillament ancorats mentalment en un o en un altre medi, tenen més facilitat per escriure i descriure els grans temes que amoïnen les persones si els situen en els escenaris en el qual se senten més còmodes per tal de realitzar la seua creació. Només cal recordar llibres com Escenes de ciutat (1892) de Joaquim Riera i Bertran o La taberna d’Émile Zola (1876), per posar un parell d’exemples, per comprovar com altres autors van plantejar autèntics drames que, per context, podrien ser titllats de drames urbans i que en el fons es diferencien poc dels que adés detallava.
També resulta cert que segons l’època en la qual estan escrites unes o altres obres situades en un marc contextual i sentimental rural, els autors i les autores, de ben segur, intentaven trencar deliberadament amb una visió estereotipada d’una natura paradisíaca i idíl·lica i posar damunt la taula un escenari dur i majoritàriament estancat en el qual la tragèdia i el dolor hi trobaven un terreny adobat. I és que en definitiva, la fatalitat i l’immobilisme que pot desprendre’s dels contextos humans rurals han servit en moltes ocasions de laboratori indispensable per exposar pèls i repèls de la condició humana i de l’odissea dels seus protagonistes com una travessa, tan personal com col·lectiva, que pot arribar –i de fet en algunes obres arriba– a la tragicomèdia. I és per aquest motiu i de manera volguda que he començat aquest escrit amb una primera elecció d’escriptors i d’escriptores –tenint present que me’n deixo molts– que per a mi esdevenen exemples clars d’aquells que van voler mostrar la duríssima vida del camp, la brutalitat de les relacions humanes que acaben determinant i afectant especialment els més dèbils (nens, dones i fins i tot animals) i la importància i la transcendència dels costums en la vida quotidiana sobre la fatalitat dels protagonistes.
Les coincidències en aquest tractament són moltes entre els reconeguts escriptors de Catalunya, com ara la Català, Vayreda o Josep Pou i Pagès (tot i que Jordi Fraginals trenca amb el fatalisme de la tradició que li tocava seguir), per dir-ne alguns i molts altres de fora com poden ser Giovanni Verga a Sicília o la mateixa sarda Grazia Deledda que a partir de l’entorn que coneixen –car en formen part directament o de manera indirecta–, relaten històries que arremeten contra un imaginari rural que en aquells temps s’havia estipulat com un cau de valors que fins i tot es consideraven inherents a l’essència nacional. Víctor Català, després de les suspicàcies que va despertar el fet que una dona –i més una dona de classe terratinent acomodada–, escrivís obres com la Infanticida o els Drames rurals, clarament va moderar el to perquè, en definitiva, el que ella narrava atemptava contra allò que l’elit dominant catalanista havia mitificat. El món rural s’havia de preservar perquè (i això al meu entendre és molt important) la terra, per a molts d’aquells burgesos que acabaven fent-se forts a la ciutat, els suposava un valor refugi al qual no volien ni podien renunciar. I és que la Renaixença (aquí i arreu) va parametritzar de manera ideal la natura identificant-ne els valors de la nació i en canvi aquests escriptors en van fer un retrat demolidor mentre en trinxaven el que se suposava que era el més emblemàtic dels romanticismes i que tenia fins i tot tractament de valors fundacionals.
Finalment voldria també reflexionar com de manera periòdica les temàtiques rurals i les ambientades en espais en els quals les forces de la natura i els paisatges són, en bona part, els protagonistes passen a formar part d’una tendència literària que fa que crítics i lectors ens preguntem els perquès. El retorn literari als espais allunyats dels ambients urbans, en moltes ocasions, resulta motiu d’anàlisi de manera desigual a l’atenció que es presta als relats que estan ambientats en espais urbans i que podríem assegurar, sense por a equivocar-nos, que són la gran majoria. Potser perquè formo part intel·lectualment de l’època que visc i això fa que em resulti més fàcil interpretar el passat que el present, diria que en els darrers temps han ressorgit les escriptores i escriptors que, de manera recurrent, tornen a escriure i a reescriure el món rural. Diria també que –salvant les excepcions– la literatura ambientada de nou a la natura té unes connotacions diferents de les que he detallat al principi de l’escrit donat que moltes d’aquestes darreres són obres que es prenen el camp com a marc de reflexió i no com a entorn de felicitat (també molt concorregut segons les èpoques) i/o de tragèdia. Als espais poc poblats i rurals poden passar, o no, històries fatals i/o bucòliques. Els espais poc poblats i rurals, però, sempre constitueixen un marc mental que pesa i condiciona tant els que en són fills com els que s’hi volen empeltar i, en aquest sentit, llibres com Tierra de mujeres de Maria Sánchez o La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals són, al meu entendre, un clar exemple de com pensar i repensar aquest món sense fer-ne ni plantejaments bucòlics ni dramàtics i explicar-lo sense tragèdies ni tampoc caient en la nostàlgia ni, per descomptat, en l’enlluernament propi dels grups, com ara el dels neorurals dels anys 1980, que han buscat la bondat entre els pobladors dels llocs recòndits i apartats. Jo diria que en aquests moments, i ho hem vist repetidament en els darrers mesos de pandèmia, molts de nosaltres hem buscat refugiar-nos novament en aquests paratges exteriors a les urbs. I, de manera un tant visionària, la producció literària s’ha avançat a la realitat i ha tornat a girar els ulls cap al camp i cap a la natura per revisar la seua història, la dels seus drames i la de les seues alegries i sobretot per repensar els modes de vida i com aquests ens pesen al conjunt d’una societat com la nostra que està clarament esgotada per un model que, amb el miratge del progrés industrial i capitalista, sembla haver entrat, en molts aspectes, en clar col·lapse.
Sigui com sigui pagesos i ramaders, boscos i balmes, plantacions i pantans, rius i gorgs tornen a estar presents en les nostres lletres ja no perquè el que passa al camp sigui més dramàtic o maco que el que passa a la ciutat. Aquests protagonistes ho estan perquè, i d’això n’estic segura, la societat busca valors refugi i la terra, ens agradi o no, sempre ho ha estat. Els postdrames, si de cas, ja vindran després.
