x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • JAUME OLIVER RIPOLL

Periodista i escriptor

Crònica desordernada d'una pandèmia

Actualitzada 29/12/2020 a les 12:32
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

Jaume Oliver Ripoll
periodista i escriptor

A la seva novel·la Crònica desordenada de Ciutat Antiga avança una pandèmia que assota la ciutat de Mallorca


Sempre he cregut en l'atzar. En com la imaginació humana, en un afany d'entendre'l, construeix camins, castells a l'aire, religions i literatura. Sovint és irrellevant allà on ens duen aquests camins però m'atreuen irresistiblement les ficcions que cream per enganyar-nos, perquè tot tengui sentit.

El 13 de novembre de 2019 vaig saltar al buit. Aquell dia de pluja presentava a Palma la meva primera novel·la. Feia anys que em ballava pel cap una crònica estranya de la meva ciutat que, alhora, volia ser un homenatge a aquells llibres màgics, tots en tenim un, que ens van fer lectors…

I si un dia, com avui, comença a ploure i no atura. I si aquest diluvi deriva en una pandèmia, en una malaltia respiratòria cruel i incurable. Com reaccionaria el món?

Aquells dies em vaig fer un fart de repetir el plantejament de Crònica desordenada de Ciutat Antiga (Pagès editors, 2019). Una crisi climàtica i sanitària, duta a l’extrem, em servia per explicar allò que ha pensat qualsevol nin de deu anys que descobreix la seva ciutat… que aquells carrers que trepitja cada dia són el centre del món. Potser va ser una dia amunt o un dia avall però m’agrada pensar que va ser exactament en aquell precís horabaixa de novembre que va passar tot… la versió prosaica de la famosa papallona que batia les ales a la Gran Muralla. A un bosc de la remota província de Hubei, un camperol, quan sortia d’una cova a trenc d’alba, notava una pessigada al clatell. Minúscula i precisa. Estava despenjant una gran xarxa. Si s’afanyava arribaria d’hora al mercat de Wuhan per vendre el botí. Amb prou feines, just després de la fiblada, sentí el batec de les ales, com les pàgines d’un llibre que cau d’una taula, del muricec que fugia volant. L’atzar genètic, una vegada més l’atzar, varià mínimanent un dels milers de coronavirus que campen latents a la sang d’aquells ratolins alats, per adaptar-lo a l’hoste humà. Aleshores arribà el terratrèmol.

Aquests mesos, molts m’han demanat que què sabia. I confés que he entrat en el joc. Diluir la frontera entre realitat i ficció és el darrer refugi de la imaginació. Malauradament no puc donar una resposta precisa. És ben sabut que els viatgers del temps tenim prohibidíssim parlar-ne. Crearia una distorsió a l’univers i Michael J. Fox no m’ho perdonaria mai.

Més enllà de les coincidències que lliguen Crònica desordenada a aquest 2020 (la pandèmia, els infectats que moren ofegats, les ciutats desertes) em fan més por les connexions no tan evidents. Recordem la primavera. A aquells militars madurs perfectament uniformats que ocuparen les televisions quan no podíem sortir de casa, els brillaven els ulls. A la fi, tenien la guerra que secretament sempre havien somiat. Una causa, un enemic, uns hostatges. Els cercadors de noms inventaven conceptes per suavitzar el present. El de Nova normalitat el podria haver ideat perfectament el narrador de Crònica Desordenada.

La manca de respostes derivava en missatges erràtics. Quan no n’hi havia als magatzems, les mascaretes eren una excentricitat. Quan n’hi va tornar a haver, una obligació. Els pals de cec abonaven el terreny als negacionistes. I no ho neguem. Tots en portam un de petit a dins, de negacionista. El duim tatuat a l’adn cultural judeocristià. És aquella part nostra que creu que les grans privacions de la primera onada han de ser recompensades. Que ens hem guanyat un bocí de Cel en aquesta Vall de Llàgrimes. No volem entendre la lògica implacable del virus.

Mentrestant, arriben notícies de vacunes amb percentatges d’efectivitat que creixen amb cada nota de premsa. Esperances i restriccions que, subtilment, ja formen part de les nostres vides, del nostre vocabulari. Un any enrere, associàvem toc de queda a un cop d’estat, als tancs de Milans del Bosch desfilant per València. Avui ho hem normalitzat i donam voltes sobre si n’hem de dir toc de queda o cobrefoc.

Contaminat pel sedàs pervers de les xarxes socials i per la temptació del poder de pescar en aigües remogudes, és cada cop més difícil trobar els què, com, quan i perquè del periodisme quan més falta fan. Per sort, sempre ens quedarà la literatura. Avui és més útil 1984, el Conte de la Serventa o La Conjura contra Amèrica que segons quins informatius. El bon periodisme ens ha de dir on som. La ficció, a on podem arribar. Ens ensenya que basta un recrudiment sobtat de la crisi… Les petites retallades de drets i llibertats, estudiadament dosificades, ens han deixat esgotats, sense capacitat de reacció per la destralada definitiva. Les grans distopies són el DeLorean que ens adverteix dels perills del futur.

A cronistes i escriptors ens toca el trist privilegi de contar la devastació. A mi, l’any de la pandèmia m’ha regalat el plaer immens i rar de xerrar amb lectors desconeguts de personatges que durant anys només van viure entre les quatre parets del meu cap. És com parlar d’amics comuns, llunyans i improbables que han dut a la conversa els patrons misteriosos de l’atzar.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre