x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • SÍLVIA MAYANS GÓMEZ
Escriptora nascuda el 1969, viu a Arnes. Autora de Cendra, Cap llàgrima sobre la tomba (ambdues editades a Pagès) i el recull de contes Ànimalaria. Especialista en novel·la negra, ha convertit la parla occidental i les Terres de l’Ebre en el material de la seva obra literària

Pell d'alzina

Actualitzada 16/01/2019 a les 17:33
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

La maleta era enorme i ufanosa. Enllustrada una i mil vegades, la pell lluïa un bonic color de tronc d’alzina. Tot al contrari, al seu propietari, menut, encorbat i encongit, se’l veia envellit. Semblava portar tot el pes de l’hivern a les seves espatlles, l’estalzí de la xemeneia a les pestanyes i la pols del terrós a les galtes.

Acabàvem d’arribar a l’estació i mon pare buscava un pedrís on seure.

– No miros aixines a la gent! –Me va dir, donant-me una galtada, quan em va veure embadalit–. Que no t’hem ensenyat res, a casa? Au, va! Acosta’m lo sarró que me faré una cigarreta. N’hi ha per a rato, este tren sempre va en retard.

Li vaig portar el sarró, on duia paper i picadura, un parell de pomes i un grapat d’ametlles. Mentre s’enrotllava la cigarreta i ensalivava el paper, me va xiuxiuejar a cau d’orella:

–Mirar i assenyalar en lo dit causa una ofensa profunda, Cisquet. Si vols mirar, ho has de fer sempre de reüll, com qui no vol la cosa. I això sí està bé fer-ho. Aixines aprendràs com se comporta la gent de cara i d’esquena. M’entens?

Jo l’entenia molt bé, i he de dir que vaig intentar de veres dissimular la meva curiositat per aquell estrany viatger i la seva maleta, però la pena que traspuava l’home era tan profunda que m’engolia vers ell, talment com la força de la gravetat feia amb els cossos sotmesos a ella.

L’home, potser cansat de l’espera, arrossegà amb dificultat la pesada maleta fins al mateix pedrís on sèiem. Saludà amb un gest mínim de cap, aixecant-se lleugerament la gorra que li cobria la closca. Ni un mot va sortir de la seva boca. S’obrí la jaqueta. Hi tragué un entrepà. Sempre capcot, el desembolicà. Va intentar allisar amb les mans el paper de diari que l’embolcallava i es va posar a llegir mentre rosegava el crostó. Una olor dolça de farina i llevat s’escampà al seu voltant.

Jo encara no sabia llegir molt bé, però vaig allargar el coll intentant desxifrar els titulars i guaitant la fotografia desenfocada de la construcció d’un pantà. De primeres em va estranyar que el paper arrugat no estigués tacat d’oli, com passava amb el dels entrepans que em feia la mare quan anàvem a passar el dia al tros. Després me’n vaig adonar: el que l’home rosegava no era més que un crostó de pa vidu.

El tren, per fi, s’acostava. Vaig sentir el seu xiulet. L’home va aixecar el cap esverat, com si en lloc d’un xiulet inofensiu hagués escoltat el tret d’un caçador. Amb aire de resignació va ficar el bocí de pa que li havia sobrat a la butxaca, com guardant-lo per si més tard li picava la fam. Després va inclinar-se per aixecar la maleta amb dificultat.

–Veigues! –me va dir mon pare, aixecant-se ell també per pujar al tren–. Vés a ajudar-lo. No pot amb la maleta.

Vaig acostar-m’hi amb recança. L’home va intuir el meu gest i se li il·luminà la mirada. Va desar la maleta a terra i es va apartar uns centímetres, cedint-me el lloc. La maleta era realment pesada, semblava estar collada a terra.

– Hi duc el record de l’última olivera gelada –es va disculpar l’home–, i tot el gebre de l’hivern. Com quedava un raconet, també hi he posat la gana soferta. La pena de l’adéu no volia dur-la, però m’ha seguit fins aquí. La veus, oi?

Vaig fer que sí amb el cap. No només la veia, també sentia la seva fredor al nostre voltant. La locomotora ja entrava a l’estació. En frenar, grinyolà com un animal ferit. Un núvol de fum negre emboirava el matí que s’havia aixecat tan clar. L’home va pujar un esglaó de l’escaleta del vagó i entre els dos vàrem fer un esforç per alçar la maleta. Vam aconseguir enfilar-la i jo vaig córrer vers el pare que ja pujava per una altra porta. Si l’home em va donar les gràcies, no les vaig escoltar, però les vaig sentir com un alleujament del cor. El tren va arrencar amb una estrebada d’aquelles que tant em feien riure. Vaig abocar-me a la finestra. Començava a flairar el pa amb oli i sucre que sempre em preparava la tieta quan anàvem a visitar-la.

Vaig girar el cap amb alegria, buscant la mirada del pare. En mig del vagó es balancejava la maleta de pell d’alzina, que va caure de costat per la inèrcia, amb un soroll estrany, com de pedres soltes, o de gel trencat. Ningú no va recollir-la. On era el seu propietari? El tren encara anava a ralentí, agafant força per creuar les muntanyes. Des de la finestra, impulsat per una intuïció que va resultar encertada, vaig veure l’home, que havia baixat del vagó i s’allunyava pel camí. Seguia sent menut, però no caminava ni encorbat ni encongit. Es va girar cap al tren. Un petit somriure li trencava els llavis ressecs. 
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre