El pacient i el nen

Home caucàsic, ronda la cinquantena, un metre setanta-cinc, setanta quilos aproximadament, duu bigot i parla enèrgic. Forma física discreta. Té una feina de responsabilitat. Hipocondríac i nerviós. Dorm malament.

Migranya severa: administració d’alcaloides, derivats de la cocaïna. Alleugeriment immediat, però provoca sudoració excessiva. Problemes estomacals crònics. Complicacions dentals, halitosi i flatulències. Vegeterià i ingestió compulsiva de mongetes; possible causa de les flatulències i alguns dels problemes intestinals.

Mostra de femta: coloració marró-gris bruta, prima i tova. Indico la idoneïtat d’un probiòtic. El que li subminstro s’extreu de les bactèries de les femtes d’homes sans. No li ho dic, no cal que en tingui constància. Els resultats són satisfactoris en les primeres administracions.

El cap li dóna voltes sense un motiu clar. M’inclino per una solució ja obsoleta però que podria ser beneficiosa: sagnia mitjançant unes sangoneres que atemperin els nervis. No funciona. Opto per la sedació amb barbitúrics per combatre l’ansietat i la tremolor de mans. Els ha de prendre cada nit. Podria acabar sentne dependent. Resultats òptims, esperem que sigui la solució final.

Cansament injustificat; li recepto unes injeccions energètiques de glucosa. El pacient mostra predilecció per les xeringues, li semblen més efectives que les pastilles o els xarops.

Capítol d’estrès a la feina. Mostra més ansietat, reapareixen els dolors estomacals violents, no pot dormir. Per mitigar els espasmes li he receptat alguns medicaments que contenen neurotoxines, estricnina i atropina. Els tractaments han de ser curts i en dosis altes. Li he comentat el risc dels tòxics i hi ha estat d’acord. Amb la mesura justa no ha de passar res. M’assegura que no pot abandonar el seu lloc de feina, que seria un desastre i que d’ell en depenen moltes persones.

Més espasmes estomacals: administració d’un altre analgèsic, un opiaci parent de l’heroïna. Evidentment ell no coneix la naturalesa de tot el que li recepto. No sé si ho acceptaria.

Pauto un tractament que ha de seguir sense interrupció. Activitat sexual minvant. Aconsello un esteroide amb extracte de semen de toro. Estimula la testosterona. Per complaure la senyora, m’ha dit amb resignació. Persisteixen la fatiga i l’estrès. La metamfetamina li va bé, però li produeix una eufòria descontrolada.

Demano un seguit d’electrocardiogrames per a un control exhaustiu. Resultats després de sis mesos: freqüència cardíaca irregular, anomalia que alenteix el ritme cardíac, possible arteriopatia coronària agreujada per l’estrès. Dificultats per dormir, cansament, ansietat creixent i malestar agut. Presenta una lleugera inflexibilitat cognitiva i una manca de confiança evident. Pels problemes del cor: uns estimulants artificials. Contraindicació: són forts, podrien provocar convulsions i augmentar l’ansietat. Ho contraresto amb sedants que allarguen les hores de son escasses i desordenades. És víctima d’una explosió, hi era molt a prop. Seqüeles: membranes trencades dels timpans de les dues orelles, irritació profunda en el laberint auditiu que li provoca una pèrdua d’equilibri i hemorragia subcutània. Talls a les cames, cremades a les mans i dolors persistents.

Augmentem la medicació, ara travessarem el risc de dependència. S’ha d’amagar en un lloc secret pels problemes de la feina. L’edat no l’afavoreix, tampoc el seu estat actual: els espasmes a l’estómac, els problemes del cor, la pressió sanguínia alta, la rigidesa muscular. Tots els símptomes s’agreugen. Administro una solució pròpia que té un principi bàsic de metamfetamina. Possible principi de Parkinson. No accepta el deteriorament físic i mental. Ni l’erosió ocasionada pels assumptes professionals. Afirma que ell mai no ha estat malalt.

Detecto les possibilitats d’una depressió i tendències suïcides. M’ha despatxat. No sé si el tornaré a veure després de nou anys de relació diària. Hem sigut amics, em sembla.

La mare t’ha despertat d’hora i ha preparat l’esmorzar. Has d’anar a la recepció d’un home important, va fundar l’escola i està salvant el país de la situació en què estava enfonsat. T’han deixat damunt del llit l’uniforme net, planxat, sense que s’hi notés una ratlla. El pare ha marxat a treballar, és un dels xòfers de l’home que us visitarà i per aquest motiu saps que et saludarà a tu, possiblement només a tu, que potser et donarà un premi o et condecorarà amb una medalla. Ets molt aplicat i estàs un pèl nerviós, la mare encara hi està més i no para de repetir-te que és el dia més significatiu per a la família després del teu naixement. Tens vuit anys i avui és el teu aniversari. Un motiu doble, t’ha dit abans de sortir.

Fa fred però no neva. Camines pel carrer fins arribar al pati on els altres alumnes formen en dues fileres perfectes. Quan passen uns minuts de l’hora convinguda apareix ell, amb una jaqueta llarga i fosca, amb botons rodons i daurats. Duu un fotimer d’insígnies a la solapa i el coll alçat. La gorra també és negra, llampant com el teu uniforme, i li brilla malgrat l’absència de sol. A les botes se’ls hi enganxa el fang i les arrossega amb un caminar d’ànec. S’atura davant teu uns segons que et semblen sublims. Li mires el bigot amb timidesa i una admiració que ha sortit amb tu de casa. No saps que ell veu la mort a prop, que ja ha interioritzat que no serà immortal. Fa cara de despreocupat, mig somriu, tot i que avui tampoc no ha dormit bé, fins a les cinc de la matinada no ha aclucat l’ull. Però tu d’això no en tens ni idea, ni que el cor se li relaxa i se li podria aturar si no es mediqués cada dia. El servei personal l’ha despertat gairebé a les onze, quan s’havia de preparar per a aquest acte, i li han tornat els xiulets a les orelles. L’han maquillat per dissimular-li el rostre flàccid, magre, la pell grisa com la caca dels coloms. Ara mateix no sap del tot on és i t’acarona la galta, li vol donar dos copets afectuosos que no encerten l’objectiu. Et fa mal a l’orella, pel fred, i perquè a tu de sempre se’t posen molt vermelles. No et diu gairebé res: et felicita però no saps el motiu. Lentament segueix passant revista i es clava en l’últim noi de la fila. Els pares t’han enganyat. Et fixes en els peus torpers. Amb la mà esquerra darrere l’esquena engrapa una bufanda caragolada que no li para de tremolar. Sents com amb veu ronca i vibrant també felicita el teu company