x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

RELAT
  • ÀNGELS MARZO
ESCRIPTORA

Nothing Hill(s)

Actualitzada 03/04/2019 a les 15:00
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

El Serguéi N. havia crescut sota l’estigma de la diferència. Això és el que recordava mentre el cabdal del Tamèsi s’escolava amb parsimònia dessota el formigó del London Bridge. De fet, més que un record, a la manera de com diuen que han de ser els records quan ho són de veritat, imatges amb perfils ben definits, escenes d’una nitidesa colpidora que tot d’una ens revenen del calaix de la memòria fonda, veus que s’alcen d’entre l’aterridor silenci dels morts contra l’oblit, el que Serguéi recordava, sobre l’armadura de ciment i el cablejat del pont, era només una frase: “Tu ets diferent”. Tampoc Serguéi hauria sigut capaç d’afirmar amb rotunditat si aquelles eren exactament les paraules ni quina veu dins el seu cap les enunciava. I és que, dins seu, totes les veus sonaven a l’uníson com un cor de grills entre les mates. Un clic metàl·lic el va sostreure un moment de les seves cabòries. Incipient, la primavera, havia espantant les nuvolades i el cel londinenc oferia als ulls el regal blau marí de la tarda vella, piulaven amb força els ocells en retirada i algun iot s’allunyava dibuixant caminets d’escuma blanca sobre les aigües. Tot d’una, el pas d’una motora va escapçar la imatge submergida de l’Old Ben, que cova els temps dels homes, i la torre del rellotge va quedar partida en dos meitats que mig suraven mentre les travessava un feix de llum somorta i el reflex de les pedres difuminat-se, polvoritzant-se, com si la fondària del riu fos a punt d’empassar-se-les per sempre. “El temps! –va sospirar Serguéi–, tan làbil com el reflex volàtil de les pedres nobles dins l’aigua!”. I el clic metàl·lic, com l’inoportú zum-zum d’un insecte, li va tornar a destorbar el pensament.

Van ser les càbales i el molest clic metàl·lic els que li van fer perdre el pas i veure’s abocat al buit del pont sobre l’aigua. I, dins de l’aigua, la cabellera rinxolada de Serguéi li va fer pensar en la capçada d’un arbre moix, desarrelat i trist. Es va incorporar i es va deixar endur per la mateixa inèrcia del caminar. Deixar-se anar sense rumb. Perquè a Serguéi mai l’havia preocupat gaire el no-lloc del futur, ans al contrari, era el no-lloc del passat el que li rebotia el pit, aquella absència de no sabia ben bé què, que el feia sentir orfe tot i que Seguéi havia estat parit amb tant patiment com amor. Quinze hores deien que va trigar a deslliurar-se de l’entranya materna, que el nen feia resistència dins l’úter, apuntalant amb cames i colzes la seva estada dins el cos de l’altra. Que Serguéi no volia néixer. I que al final van haver d’obrir la mare per alliberar-la d’aquella criatura que se l’enduia a la part fosca del món, al raval de les ombres. I així va començar el temps de Serguéi. Un temps sense història. El temps d’aquells “tu ets diferent” ara en veu d’un, ara en veu d’un altre.

D’esma Seguéi va pujar al metro i va baixar a la parada de Nothing Hill Gate. Hi havia viscut tota la vida al barri, entre façanes pintades de colors amables i parades de mercat, aquell havia estat el barri de la llum de la primera infantesa, quan l’àvia se l’enduia a omplir els pulmons fent cursa sobre la gespa dels Kensington Gardens, i el lloc on, per primer cop, Serguéi havia intuït la màcula al rostre de la mare sota els arbres, aquells ensomnis que la feien murmurar en una llengua estranya, quan els ulls se li omplien de llàgrimes i una pàtina severa de nostàlgia, que Serguéi mirava de fer desaparèixer acaronant-li la galta amb la seva felicitat d’ulls transparents i bracets diminuts. Però aquell vespre la inèrcia va empènyer Serguéi fins a Holland Park. Hi havia gent jugant a escacs sobre el tauler de caselles blanques i negres gegants i des d’algun racó del parc li arribava el so d’una música tranquil ·la de violoncel, el bon temps imantava la gent cap a les zones verdes i els pícnics emergien sobre la gespa amb estovalles de colors que semblaven ben bé estors de flors multicolors. Embadalit per l’entorn va anar a raure al jardí japonès de les pagodes i les fonts que ocupa unes hectàrees del parc. Va ser la remor de l’aigua al despenjar-se sobre la base de pedra de la font la que li va retenir la mirada i, la mirada, la que va copsar el lent navegar de les flors de lotus. Però ja no eren aquelles flors les que Serguéi mirava, sinó unes altres com aquelles deixant-se anar pel minso corrent d’aigua de qui sap quina font a la retina. I Serguéi i els cinc anys de Serguéi miraven de retenir les flors amb els braços i les flors s’allunyaven del seu abast i ell es desesperava i somicava i algú (devia ser la mare?) li va mostrar una flor entre les mans i li va dir: “Tu no seràs mai pescador de flors perquè tu ets diferent”. I a partir de llavors, Serguéi N. no va ser mai escalador de troncs perquè “tu ets diferent”, ni constructor de castells de sorra “perquè tu ets diferent”, ni jugador de criquet a l’escola “perquè tu ets diferent”. I quan Serguéi s’abocava sobre el plat de sopes per xarrupar com xarrupen els gossos, tothom el disculpava perquè ell era diferent. I aquella diferència va anar fent fenedura en el dedins de Serguéi. Se li va entaforar dermis enllà, va fer niu al lloc on es forma el caràcter i, tot i voler fer-lo fort, el va fer feble.

A casa de Serguéi el passat no existia, l’havien esborrat d’una plomada, no se’n parlava. I el silenci havia escombrat tota possibilitat de memòria cap a un racó ombrívol. Tot el que havia estat abans d’ell havia quedat segellat, tancat amb pany i clau a l’arca del no-res. Dessota les pagodes i els cireres en flors, Seguéi va recordar que un dia li havia demanat al pare, quan el pare es consumia, com si tot el dedins l’anés xuclant amb una voracitat estremidora, què volia dir la N que acompanyava el seu nom, i el pare va mirar el sostre i li va dir lacònicament “Nothing” i des de llavors, Seguéi N. va passar a ser Serguéi No Res. “No res! No res!”, li deien els companys d’escola amb sornegueria quan ell, amb orgull, els referia per primer cop el seu flamat cognom. I dins del cor de Serguéi el temps havia anat agermanant aquelles dues noses, la de la diferència i la del no res, i dins el cap de Serguéi aquelles dues noses s’havien anant entortolligant l’una amb l’altra, empeltant l’una i l’altra, fins a fer-ne una de sola. Un pensament que deia: “Tu ets diferent perquè tu ets ningú”. I el fantasma de Serguéi va desitjar que el vent que parla als cirerers florits se l’endugués per sempre.
****

L’estiu de dos mil dotze, un home sense identificar es va plantar davant l’entramat de filferro que protegeix la zona zero de Txernòbil. No va saber comunicar-se amb els guàrdies que en vetllaven l’entrada, només els va mostrar un retall de paper esgrogueït pel temps, una carta que l’àvia havia escrit al pare poc temps després de l’explosió del reactor: “Estimat fill, vam estar preparant uns quants veïns la celebració d’Any Nou, com que no queda res a les botigues hem hagut d’ajuntar el poc de què disposem els uns i els altres. Els animals han estat exterminats i la mica de pa que tenim cal racionar- lo. Durant el sopar, Katya ens ha explicat que els han obligat a treure, a cops de pala, la capa de terra contaminada al pati de les escoles sense cap tipus de protecció, i que no han pogut negar-s’hi. Segurament ara els tocarà també carregar amb la feina de pavimentar els voltants de l’edifici. Tot i qui sap a quants metres sota terra reverbera el verí! Després de sopar, el vodka ha fet de les seves i ens hem animat a cantar cançons de la revolució, no sense amargor però tampoc sense alegria. Un grup de gent cantant vora una taula! Com si el nostre passat no dugués el ressol del gulag ni de Txernòbil. I he tingut por, la por de saber que ja no tens un lloc on poder tornar.”

Diuen que després de saltar-se el control. L’home s’havia estirat bocaterrosa damunt l’herba ufanosa, aliena al perill de la radiació, i l’arrencava a dentades i l’escopia dient un nom obstinadament. I que llavors, va passar allò tan curiós de la rata, una ratona de camp que saltironejava amb els ulls inquiets recolzant el pes en tres potes de mides desiguals. I que l’home mirant-se fit la rata, s’havia deslliurat de les pròtesis que li fermaven els colzes que es van desprendre deixant anar el lament d’un clic metàl·lic. Mentre ell repetia mecànicament, Serguéi Novikov, Serguéi Novikov, fent forat a la terra. Seguéi Novicov, Novicov, fent forat. Fent forat amb els munyons com si volgués desaparèixer o fondre-s’hi. Buscant-li l’úter. -

A Svetlana Aleksiévitx i a totes les veus de Txernòbil.
Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre