Gat per llebre

Quan venia la febre es creia Déu trotant sobre les aigües a lloms d'un poltre bru. Després es despertava, i el cavall, era una mula lenta i cega. Allò de la pedrera el va enfonsar. La dinamita va fer figa i, l'allau de roca, va deixar ferits un parell d'homes. L'encarregat el va agafar per la solapa i va escopir-li allò de la desferra abans de fer-lo fora. I ell va acotar el cap per no sentir el borbolleig de tota la brutícia del dedins. La goma a l'avantbraç, l'agulla en vena, i Clara, que tornava sempre amb el vestit de gasa rosa, rodant, rodant, tot ensenyant les cuixes.

***

El doctor Torres va fer un pas i va deixar que, el moviment de la porta giratòria, l’acompanyés fins al vestíbul. Al mostrador, tres administratives, s’esforçaven a mantenir l’ordre de les cues. Estaven restringides les visites i tota aquella gent es barallava mirant de ser els primers. Amb pas ferm, va travessar l’enorme hall quadrangular. La bata blanca i descordada, deixant veure l’elegància del vestit i una corbata setinada amb puntets clars com de neu fina. Al passar per davant del mostrador, va aixecar el braç per saludar la telefonista, i el colze va quedar suspès perquè la mirada s’havia engrillonat a l’escot generós d’aquella rossa. “Buenos días, doctor”, va dir-li ella, i ell va deixar caure el braç i va contestar com de passada, “Buenos días tenga usted”. I tots els ulls van concentrar-se en la figura robusta d’aquell home, que es movia amb tanta elegància com determinació. Elegància era la paraula que millor definia el doctor, i ell, que ho sabia, mirava de treure’n el màxim rendiment. Era pulcre i curós, i la seva figura d’actor sortit d’un film, omplia de llum les parets despintades i feia sospirar més d’una.

Abans d’entrar a l’ascensor, va fixar la pinça de l’acreditació a la butxaca del pit i es va cordar la bata. El cor picava fort sota la tarja on duia escrit: “Dr. Torres Garrido / Cirujano”. Va inspirar amb força, per temperar el batec, mentre premia el botó. Però, a darrera hora, va haver de parar l’ascensor perquè un camiller apressat pogués encabir-hi la llitera. El doctor va mirar de distreure la contrarietat mantenint l’esquena recta, concentrant, vista i pensament, en la bombeta de l’ascensor que feia intermitències. Odiava la sang, l’olor de ferro de la sang, i dissimulava mantenint la compostura, fent els possibles per no veure la bossa de plasma. Jugant amb la muntura de les lents, no fos cas que els ulls ensopeguessin amb el tub que duia la sang fins l’agulla clavada a l’artèria. Quan l’ascensor va deturar-se, va trair-lo l’angoixa, i va sortir precipitadament, mirant de justificar la pressa com si tingués urgència, com si dugués el temps d’entre les mans. Ben bé, com si s’afanyés per contradir les parques i la seva tisorada impassible. Al passadís, li va tornar l’aplom. Saludava les infermeres fent mitja reverència amb el cap, el cabell enfarinat, coronant la seva vetusta estampa de gran home. La porta era tancada. El doctor Torres va picar lleugerament amb el dors de la mà i va fer girar el pom.

Mig noquejat per la febre i els calmants, Manuel recordava la primera vegada que la va veure. La lletra d’un bolero al so dels instruments. Els cossos fent llaç amb els cossos aprofitant les ombres. El moviment dels vestits amb volantets cobejant mans plenes de carícies furtives. Hauria volgut demanar-li de ballar, però el cos se li tornava de plom contradient-li la voluntat. I en canvi, allí estava ell. Aquell andalús que s’havia fet l’amo de les partides de pòquer del bar deixant-lo com un imbècil. Un gall destre amb el pal de billar i amb les paraules, que explicava tot murri que d’infant, el feien fer de ganxo a les apostes, tant amb el tac com amb les cartes. Ell i els contes del seu arbre de família; històries d’indians, que sortien del port de Cádiz i atracaven a les aigües de l’Havana, per rebolcar-se amb mulates de pell canyella i ulls foscos com els pous. Homes que, de tan pobres, havien volgut ser rics. I havien tornat d’ultramar amb la butxaca plena perquè ell pogués passejar els seus aires de senyoret fent rodar Clara entre els seus braços. Clara, fregant la cama i les mitges contra les cuixes d’ell. Tota sencera, Clara, entre les seves mans enormes. De cap a peus, Clara giravoltant, mentre el bolero es feia tango i els encenia la sang. Manuel s’havia jurat odiar-lo i, en canvi, va acabar cedint, com tots, als seus encants; a la seva fatxenderia plena de gràcia i bon humor, a aquell do de paraula, que el convertia en centre d’atenció de totes les femelles quan mormolava, amb veu felina, allò de les orenetes que tornaven sense no tornar mai del tot. Si d’entrada havia volgut matar-lo, per força, el va acabar estimant.

Li va fer costat quan tots li van girar l’esquena. Fins i tot, quan a ell mateix li revenia el reverber d’abocador i volia morir-se. Quan de ionqui va passar a lladre, li va deixar diners perquè no acabés vivint al ventre d’unes reixes. I sempre, sempre, li vetllava les febrades i el peixava. Li deia a cau d’orella que era bo, que l’entenia, guarint-li les ferides explicant allò del gat per llebre. I mentre evocava Clara entre el malson de l’última febrada, crida que crida Clara, i les cuixes, i el vestidet rosa de gasa, el cor es marfonia amb la morfina com fent treva amb la sida. Llavors mirava d’obrir els ulls i Clara ja no hi era. Però allà seguia ell, la bata blanca, la mà vetllant-li el front. La mà que va tancar-li les parpelles quan va venir a buscar-lo el vidriol salvatge de la mort.

Se’l va quedar mirant mentre dormia el darrer son. El fil de la sang, glaçat a la comissura de la boca, no va fer-li apartar els ulls. Per primer cop, li va semblar veure’l en pau i es va posar a plorar com la canalla. L’havia estimat tant! Havia fet d’aquell cos desnonat arrel, país i casa. Però era un artista en l’art de ser tothom menys ell mateix. Li havia robat Clara per despit. Sabent que la mirava com mai el miraria a ell. No es va sentir culpable mai. Va amanyagar-li el darrer alè contra natura. I es va treure la bata, i va cobrir-lo, no fos que passés fred en el viatge i es va guardar la tarja a la butxaca. Al passadís, no va mirar ningú. Persistia la llum intermitent de l’ascensor i va evitar la rossa del vestíbul que allargava la mà acomiadant-lo. I mentre feia anar la porta giratòria, va pensar amb rancor en el seu pare, que li havia fet cruspir-se el gat de casa el dia que va perdre en les apostes, dient que era un conill. I aquella crueltat va ben guardar-la mentre escopia ràbia i es desfeia perbocant. El pare havia dit: “para que aprendas”. I ell, obedient, va aprendre-ho tot. Tan aviat com va poder, va fotre el camp de casa. Va aprendre comptabilitat perquè, de números, va haver de fer-ne molts des de petit: sumes i multiplicacions perquè les restes eren un cinturó a la costellada. Havia estat fingint tota la vida, va fer diners. I ara, feia girar la porta aquella recordant el que deia la mare consolant-lo: “Un día te irás de aquí porque vas a ser arquitecto”, “no, no, serás farmacéutico“, “médico, eso es lo que vas a ser, un buen cirujano”. I cada cop que la porta el foragitava, ell la feia girar una altra vegada, s’empassava els sentiments, perquè durant mesos havia estat el doctor Torres: un cirurgià de bata blanca, obrin-se en canal el pit, operant a cor obert tota una vida. Fent de llebre. Tot i ser gat.