Adéu al paradís

Els drames rurals dinamiten la imatge de la natura com a verger idíl·lic concebut per a l'amor i la diversió. Adéu per sempre, locus amoenus. L'entorn rural és assilvestrat, esquerp, cruel i l'home s'ha de guanyar dia a dia el dret a viure. En unes circumstàncies on posar el plat a taula és la màxima prioritat, terres, bestiar o qualsevol possessió es defensen amb la contundència que calgués. Qui no té força per treballar, queda enrere. Qui cau malalt, mor. Els difunts s'enterren al costat de la carretera i s'ha de seguir caminant. Plorar no és una opció. No en queda d'altra. La lluita per la supervivència també passa per aconseguir l'acceptació tant del nucli familiar com de la resta de la comunitat, cosa que significa soterrar anhels i desitjos; amagar excentricitats, defectes o relliscades. Sotmetre's a l'ordre establert és el preu per tenir sostre i menjar. Maneres de fer que encara avui ens escandalitzen si els jutgem amb prisma presentista. Les vastes planures del salvatge oest americà de John Steinbeck, l'eixorca Granada de Lorca o els isolats Pirineus de Pep Coll són espais regits per lleis seculars en què el pes de la tradició posa els personatges en situacions extremes: rebel·lió contra repressió, instint contra imposició. La rancúnia, les enveges, la ira i els retrets neixen, es coven i es transmeten de generació en generació. No són poques les famílies que carreguen disputes i enemistats que revifen de sobte com les brases d'un foc mal apagat. Encara avui, 83 anys després, als descendents dels familiars de les víctimes de la massacre que Josep M. Minguet radiografia a El paisatge d'uns crims els costa parlar-ne. A la Pobla de Farran el 1928, un home afectat d'una variant de tuberculosi que li impedia treballar i li causava grans dolors va matar en poca estona 10 persones, 9 de les quals nens. Degut a la naturalesa dels crims i les edats de les víctimes, el nom d'aquest petit poble de la Conca de Barberà va aparèixer en rotatius d'Anglaterra, els Estats Units i fins i tot Austràlia. L'any que va caure la roca, de Pep Coll, se situa en el terreny de la ficció, tot i que el punt de partida és ben real. El 1975, a Malpui ja hi ha televisors, telèfons i cotxes, però els hereus segueixen lligats, com a primogènits, a la casa pairal. Fins que la roca esclafa les velles lleis i els allibera –o no– de les seves ancestrals obligacions.