Gran guanyador i grans perdedors

Els resultats de les eleccions celebrades ahir a Galícia i Euskadi no van aportar gaires sorpreses quant a guanyadors i perdedors ja que, per una vegada, els sondejos previs es van atansar al que finalment van dir les urnes. Els clars vencedors van ser Alberto Núñez Feijóo, en la primera i de forma més que destacada, ja que el líder del PP va revalidar amb el mateix nombre d’escons (41) la seua còmoda majoria absoluta i amb més percentatge de vots; i Iñigo Urkullu al País Basc, que va tornar a ser la força més avalada i va guanyar dos diputats fins a arribar als 29, encara que en el seu cas es veurà obligat a pactar de nou per governar. També es van complir els vaticinis a l’altra cara de la moneda, la dels perdedors. Els socialistes van passar de 18 a 14 escons a Galícia, deixant el segon lloc a En Marea, mentre que el PSE va quedar relegat a la quarta posició quedant-se sols amb set representants, superat tant per Bildu com per Podem. I pitjor resultat va tenir Ciutadans, que no va aconseguir cap escó en les dos convocatòries.

Però l’escrutini no només era important per a les dos comunitats, sinó que pot marcar la reactivació de la política espanyola després de mesos de paràlisi i amb l’amenaça en potència d’unes terceres eleccions. D’una banda, el PP surt notablement reforçat, encara que l’auge indiscutible de Núñez Feijóo pugui convertir-se en una llosa per al futur de Mariano Rajoy, mentre que el lideratge de Pedro Sánchez al PSOE resulta seriosament debilitat, i més quan té la cada vegada més evident pressió dels crítics, que opten per una abstenció per deixar formar govern i evitar així uns tercers comicis. I el pitjor per a l’actual direcció del PSOE és que qualsevol de les dos opcions (permetre la revàlida de Rajoy o bé no impedir noves eleccions) li suposarà un desgast i greus conseqüències, tant internes com entre els seus electors. De tota manera, el que queda clar és que tant guanyadors com perdedors tenen ara l’obligació de posar-se a treballar i intentar posar en marxa de nou l’activitat política a nivell espanyol perquè el que no és acceptable és la paràlisi de gairebé 300 dies sense govern, tant per les repercussions econòmiques i socials, com per la mala imatge a nivell internacional que això comporta.