Populisme, d’ara o de sempre?

Adverteixen que, amb el triomf de Trump, el populisme marcarà tendència, es convertirà en la nova moda política i s’estendrà per tot Europa amb l’amenaça de les cites electorals que s’acosten amb el referèndum italià i les eleccions a França, Àustria o fins i tot Alemanya. I haurem de preguntar-nos què entenem per populisme, una accepció que no està registrada als diccionaris acadèmics però que fa lustres que s’utilitza i s’aplica en tota mena de situacions, des de la Rússia prerevolucionària o l’independentisme nord-americà fins a colpismes al continent sud-americà com el peronisme o el chavisme, que ha servit per explicar polítiques com la de Lerroux, la de Kennedy, “populisme progressista”, o la de Reagan, “populisme conservador”. Encara que ha estat utilitzat per uns i altres, es pot definir el terme com la política que busca respondre a les aspiracions del poble, amb un gran component de crítica al poder establert com a culpable dels mals presents, receptes infal·libles per solucionar els problemes vigents i el reforçament del lideratge individual. Cada cas i cada país té els seus matisos, però en general els populistes diuen a la majoria de l’electorat el que vol escoltar i asseguren tenir les fórmules per aconseguir-ho. Arribats a aquest punt caldrà preguntar-se quin polític que hagi guanyat unes eleccions no ha estat populista: des del Suárez que va anunciar la democràcia sense desmuntar el franquisme fins a l’Alfonso Guerra que va prometre dos milions de llocs de treball, un tema reincident en totes les campanyes sense el menor èxit, passant pels que van anunciar el final de la “casta” minuts abans d’incorporar-s’hi o els que han garantit que amb la independència de Catalunya viuríem millor perquè Espanya deixaria de robar-nos o el mateix Trump que multiplicarà la inversió pública i la creació d’ocupació abaixant els impostos. Caldrà recordar el vell professor que després de guanyar unes eleccions i convertir-se en alcalde va admetre que es fan promeses electorals per no complir-les, però queda l’interrogant de saber quin polític ha guanyat unes eleccions sense recórrer al populisme, a les promeses d’impossible compliment o a garantir solucions que no tenia, perquè qui ha reconegut les dificultats ha acabat perdent. Potser tots fan populisme i potser aquesta sigui una de les causes del desprestigi de la política.