Quaranta anys

Es van complir aquest dijous quaranta anys de les considerades primeres eleccions democràtiques a Espanya, les convocades després de l’aprovació en referèndum de la llei de reforma política impulsada per Adolfo Suárez sis mesos abans i al cap de tres mesos de la legalització del Partit Comunista i els diputats del qual van assumir la redacció de l’actual Constitució que es va aprovar un any més tard.

Eren les primeres eleccions amb llibertat de concurrència des de la República, però arribaven sense que s’acabés de concloure el debat entre reforma i ruptura, amb una situació clarament predemocràtica en la qual els hereus del franquisme continuaven controlant els ressorts de l’Estat, el que s’anomenava llavors “poders fàctics”, i en què els partits democràtics van haver de compensar amb il·lusió i esperança l’evident desigualtat amb què es presentaven a les urnes.

Però hi havia ganes de democràcia, moltes ganes de votar i que després de la dictadura franquista els ciutadans poguessin elegir els governants i s’ha de valorar el paper de Suárez per superar totes les trampes que li va parar l’anomenat “búnquer”, com es va batejar les estructures franquistes que es resistien a desaparèixer. Van guanyar els centristes, va irrompre amb força el PSOE mentre es difuminaven els comunistes, que havien portat el pes de l’oposició al franquisme i ja fa quaranta anys es confirmava la plurinacionalitat de l’Estat amb l’elecció de diputats nacionalistes catalans, bascos i fins i tot algun aragonès.

Però, fonamentalment, el 15-J va representar el triomf de la reforma, de l’evolució cap a la democràcia des del mateix règim i la redacció d’una Constitució en la qual teòricament tots poguessin sentir-se còmodes. Amb el temps alguns han mitificat la transició com l’etapa del consens, en què la tolerància i el diàleg van servir per superar el franquisme i fonamentar les bases de la democràcia, mentre altres s’afanyen a reclamar la demolició del “règim del 78” i el seu pactisme com a llavor de l’actual corrupció.

Cadascú tindrà la seua opinió, encara que tot just una tercera part dels actuals espanyols va participar en aquelles votacions en les quals calia tenir 21 anys complerts, però és important recordar que els marcs legals poden negociar-se si hi ha voluntat i que amb diàleg poden solucionar-se problemes i discrepàncies profundes. Això va servir fa quaranta anys i ara segueix tenint tota la seua vigència.