Violència a les aules

Els que tinguin una certa edat recordaran aquells temps en què, a més de l’alcalde i el capellà, el metge i el mestre eren personatges imprescindibles i de vital importància al poble o a la col·lectivitat i, com a tals, gaudien d’un respecte i consideració inqüestionables. Potser en alguns casos era fins i tot exagerada la veneració social que existia cap a ells. Ara, no obstant, la situació ha fet un gir de 180 graus, especialment pel que fa als professionals de la sanitat i ensenyament, i de ser uns podríem dir privilegiats han passat a anar perdent de forma sistemàtica l’aura d’autoritat. Els balanços que periòdicament publiquem d’agressions a personal sanitari són més que preocupants, i ahir aportàvem xifres sobre aquest tipus de problemàtiques en el món de l’educació que també causen enrojolament. I és que nou de cada deu docents asseguren que conviuen amb situacions de violència al seu lloc de treball, ja sigui en forma de baralles entre alumnes, vexacions o vandalisme, i el 75 per cent creu que té molt poca o cap autoritat a les aules, segons el resultat d’un estudi elaborat pel CSIF a partir de dos mil enquestes a professors de Primària i Secundària de centres públics catalans. L’informe destaca també el fet que s’hagi acceptat aquest clima de violència de baixa intensitat, com si fos normal la seua existència a les aules.

Seria molt fàcil i reduccionista dir que aquesta nova realitat social que s’ha anat assentant amb el pas del temps és culpa de l’escola i les seues carències, dels successius i sorprenents canvis dels plans d’ensenyament amb els quals vol deixar empremta cada nou govern a l’arribar al poder o de la falta d’interès del professorat a causa de mil i una raons, des d’econòmiques fins a socials. Però, no ens enganyem, valors com el respecte, la consideració cap als altres o el principi d’autoritat, per descomptat sense arribar a l’autoritarisme, s’han d’inculcar primer i des de la més tendra infantesa en l’àmbit familiar. Sense aquesta base imprescindible, és difícil que els joves sàpiguen discernir quins límits s’han d’establir en les seues interrelacions al llarg de la seua vida en l’àmbit escolar i, evidentment, en el futur posterior.