El drama dels refugiats

Avui se celebra el Dia Mundial del Refugiat sense que s’hagin apagat els ecos de l’arribada de l’Aquarius a València i amb un nou rècord de desplaçats al món, 65,3 milions de persones, segons les dades de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats, Acnur, que constata un increment d’un 55 per cent en els últims quatre anys i la dramàtica xifra que una mitjana de 24 persones han d’abandonar la seua llar cada minut, 30.000 cada dia. Fugen de la pobresa, de la guerra, o de les dos coses, i busquen un món millor a Occident, són víctimes de les màfies que operen impunement, arrisquen la vida en pasteres i després es troben amb la incomprensió dels països teòricament civilitzats que aixequen murs i es justifiquen dient que no poden acollir tots els que intenten entrar. Estem davant d’un problema global que desgraciadament anirà a més perquè les desigualtats continuen augmentant i més al Tercer Món, que exigeix polítiques conjuntes per intentar pacificar les zones en conflicte sense avivar les guerres com està succeint i també per fomentar la inversió en els països pobres i afavorir el seu desenvolupament, però no es pot deixar desatesos els que arriben.

I cal denunciar la brutal estratègia de Trump de separar els nens dels pares que no porten papers per aconseguir un efecte dissuasiu i també cal lamentar que Europa estigui deixant de ser terra d’acollida com presumia en el seu esperit fundacional. Merkel i Macron ja s’han posat d’acord a reformar l’eurozona i també en una proposta sobre la crisi migratòria que contempla reforçar les fronteres exteriors de la Unió Europea i restringir encara més el dret d’asil. Més lluny encara va el Consell Europeu, que proposa crear grans centres de migrants però fora de les fronteres de la UE, que es convertirien en les plataformes a les quals es desviarien tots els immigrants irregulars. És una cosa semblant al que es va intentar amb Turquia, perquè acollís immigrants a canvi de diners, i el que a la pràctica també feia Itàlia amb Líbia o fins i tot Espanya amb el Marroc, però també una forma d’espolsar-se el problema i traslladar-lo a altres països, confinant els que arriben a grans camps de refugiats en països que no brillen pel respecte als drets humans. Diuen que estarien sota el control de l’ONU, però tampoc això és una gran garantia.