Ni una menys

En ple Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, dos nens de Montsó de tan sols 5 i 2 anys es van quedar sense mare. Rokhaya D., de 42 anys, va ser assassinada ahir davant dels seus fills mentre a pocs metres de casa seua se celebrava un acte per demanar l’eradicació d’aquesta xacra. Tot sembla indicar que es tracta d’un nou crim masclista pel qual va ser detinguda l’exparella de la dona, un veí de Binèfar de 48 anys. Una manera trista de constatar que les reivindicacions feministes són més necessàries que mai i que el tan corejat “ni una menys” continua sent una utopia. L’assassinat de Rokhaya eleva a 45 el nombre de dones mortes en mans de les seues parelles o exparelles en el que va d’any a l’Estat. I ja són 973 des del 2003, quan es va iniciar el macabre recompte. Precisament, ahir a Tàrrega es va celebrar un emotiu acte en record d’aquestes víctimes sota el lema “Digues prou, no estàs sola”. Es van llegir 972 noms, perquè encara no hi havia a la llista el de Rokhaya. I aquesta gerra d’aigua freda arriba quan encara cueja la sentència de l’Audiència de Lleida que va rebaixar a abusos sexuals la violació d’una jove per part de dos veïns de Vielha. Una sentència que recordava la de La Manada. De fet, fins i tot l’advocat defensor era el mateix. Tant la portaveu del Govern de la Generalitat, Elsa Artadi, com l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la consellera de Justícia, Ester Capella, van rebutjar aquesta “violència institucional” que suposa la “doble victimització” de les dones que denuncien agressions masclistes.

Una situació insostenible que ahir va treure al carrer centenars de persones a les comarques de Ponent. “Lleida serà la tomba del feixisme” va ser una de les consignes més corejades. Però mentre es condemni per abusos i no per agressió sexual qui no accepti un no per resposta, els imaginatius eslògans que es van veure a les marxes d’ahir són molt lluny d’aproximar-se a la realitat. Artadi va reivindicar un pacte d’estat perquè, a la seua manera de veure, de res no serveix tenir una llei avançada si se’n fa una interpretació restrictiva. El d’ahir va ser un dia festiu i reivindicatiu amb una indigesta dosi de realitat. Es va passar del lila feminista al negre en una nova jornada de dol que hauria de servir perquè el crit de “ni una menys” es converteixi en un objectiu d’estat en què tots els actors van a una.