Ho diuen els jutges

Per si algú tenia dubtes sobre la mala situació que viu la justícia espanyola, pot aclarir-los llegint la resolució i els vots particulars de la sentència de la sala tercera del Tribunal Suprem, que argumenta la rectificació sobre l’impost de les hipoteques, que es va fer pública dimarts. En la sentència s’acusa uns jutges del Suprem d’arbitraris i “un dràstic gir jurisdiccional tan inopinat com radical, que a més no té justificació”, també de fer “una anàlisi fragmentària i parcial” i fins d’una cosa tan greu per a un jutge com obviar totes les resolucions que no els interessaven com les dictades pel Tribunal Constitucional sobre el reglament de l’impost d’actes jurídics documentats. Però tampoc queden curts els jutges discrepants en els seus vots particulars i així lamenten “el desagradable to fet servir on els arguments jurídics es tornen anèmics, decauen per la seua pròpia debilitat i vénen a ser reemplaçats per la desqualificació feridora”. Es diu que “les faltes de consideració repetides i evidents, que passaran a la història jurisprudencial com un afront vergonyant, només infamen els qui hi incorren”. Es qualifica de “nova i indesitjable pràctica cinegètica” la cacera contra els ponents de la sentència rectificada i s’admet que la societat en general i els jutges i magistrats que integren la carrera judicial “poden quedar-se perplexos amb aquestes actituds bel·licoses”.

Però a més de criticar-se entre els dos bàndols, partidaris que paguin els bancs o els ciutadans l’impost, l’anterior president de la sala es pregunta “si el Tribunal Suprem posa en qüestió el valor de la seua jurisprudència, com podrà demanar-se respecte a aquesta” i un dels magistrats que havien sentenciat que l’impost l’havien de pagar els bancs adverteix que “la confiança en la justícia es trenca si després d’un canvi jurisprudencial extensament argumentat, el més alt òrgan jurisdiccional de l’Estat el deixa sense efecte”. No són crítiques polítiques, sinó els retrets que es fan entre si els mateixos jutges del Suprem i que qüestionen la imatge que estan donant, la divisió existent i la pobresa d’arguments de l’adversari. Si ho diuen ells mateixos, poc més es pot afegir tret que al final van decidir que l’impost en qüestió el paguem els ciutadans.