Una vaga de fam inèdita

Dos dels set líders independentistes empresonats a Lledoners, Jordi Sànchez i Jordi Turull, van iniciar ahir una vaga de fam indefinida per protestar contra la dilació del Tribunal Constitucional a tractar els seus recursos d’empara contra les ordres de presó, situació que els impedeix acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans. El quid de la qüestió és que encara que el TC ha admès a tràmit tots els recursos que han presentat, alguns dels quals fa un any, no n’ha resolt cap, quan segons destaca l’escrit de tots dos llegit ahir pel seu advocat la llei fixa un termini màxim de 30 dies per fer-ho. Així doncs, no poden recórrer a la més que presumible desestimació davant de la justícia europea. Aquest bloqueig és una altra actuació que se suma a les més que discutibles resolucions judicials aplicades per l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, que han comportat que 9 líders independentistes portin ja des de gairebé nou mesos en el millor dels casos fins a més d’un any en situació de presó preventiva a l’espera de judici. A tot això cal sumar les duríssimes penes que demana Fiscalia per a la majoria d’empresonats pel presumpte delicte de rebel·lió, que implica la comissió d’actes de violència que la realitat s’entossudeix a desmentir. Turull i Sànchez també assenyalen que amb aquesta mesura, que posa seriosament en perill la seua pròpia salut, volen “remoure consciències per impedir que s’assumeixi com a normal el que no és”. I al marge de les fílies i fòbies de cada un, cal convenir que és una anomalia que el Govern central, durant tota l’etapa de Mariano Rajoy com a president, deixés en mans de la justícia la resposta al procés sobiranista català, sense intentar en cap moment articular una alternativa política. Els dirigents independentistes també han comès errors i adoptat decisions molt qüestionables, però la judicialització d’un conflicte polític és un dels principals motius que impedeix buscar vies de solució, i encara més quan els òrgans judicials estan aplicant el seu paper de poder de l’Estat de forma implacable, amb actuacions que en ocasions semblen obeir més a un ànim d’escarment que d’aplicació equànime de la llei. Un encallador del qual només podria sortir-se amb altura de mires per part de tots, una cosa que desgraciadament és ara mateix una quimera.