Res a celebrar

Va ser una jornada trista, la de fa un any, quan tècnics de la DGA i agents de la Guàrdia Civil es van emportar del Museu de Lleida 44 obres que reclamaven amb nocturnitat i presses, i encara no s’ha dissipat a Lleida el sentiment de ràbia i impotència amb el qual es va fer un trasllat tan precipitat com injust a l’empara de l’article 155 que estava vigent. No va ser cap “fita memorable”, com assegurava ahir el president d’Aragó, Javier Lambán, perquè va ser un exercici de força amb els guàrdies civils proveïts i ocupant el museu com mostra el llibre publicat ahir, perquè es complia una ordre d’“execució provisional” d’una resolució d’un jutjat d’Osca sense esperar que les sentències judicials fossin fermes –encara no ho són perquè hi ha pendents recursos davant del Suprem– i, sobretot, perquè vivíem un moment de total indefensió dels interessos de Lleida i el seu Museu amb la Generalitat intervinguda i el ministre de Cultura assumint les funcions de conseller i presidint, en conseqüència, el consorci del Museu. Malgrat que serveixi de poc insistir-hi, sí que cal recordar al president d’Aragó que quan es van endur les obres d’art la Generalitat estava intervinguda per l’article 155, que el consorci no es va poder reunir i que es van aprofitar d’aquesta indefensió per agreujar un conflicte que encara és als jutjats, però que ha estat utilitzat per atiar l’anticatalanisme que, pel que sembla, els dóna bons resultats electorals. Però al marge dels recursos judicials pendents i de la mesquinesa política d’aprofitar-se del 155, el trasllat va ser un greuge als ciutadans de Lleida que defensaven el seu Museu i les obres que havien preservat i restaurat, i que van veure com el desplegament policial permetia l’espoli nocturn i precipitat. I, sobretot, aquest trasllat representa un fracàs de les vies d’entesa, diàleg i convivència que han marcat des de sempre les relacions entre veïns i que continuen existint, a nivell de carrer o de poble, però que lamentablement s’han trencat entre institucions. Hi va haver múltiples oportunitats per arribar a acords satisfactoris sobre l’art de Sixena o sobre els béns procedents de les parròquies de la Franja que encara segueixen sense assolir-se, però sempre van pesar més els interessos partidistes o localistes per les dos parts que la voluntat d’estrènyer llaços i fórmules de col·laboració. I això tampoc és cap “fita memorable”.