Pactes i línies roges

Al cap d’una setmana de les eleccions municipals, les negociacions per consolidar majories mostren una vegada més com de fràgils són les promeses electorals i fins i tot les suposades línies roges per negociar quan està en joc una alcaldia. A Lleida no hi ha més problemes perquè al ser la de Miquel Pueyo la llista més votada té garantida l’alcaldia, però el Comú ja ha fet saber que no acceptarà un govern tripartit si ERC també pacta amb JxCat, amb qui l’aliança a priori sembla més segura tenint en compte que ja governen junts a la Generalitat i presumiblement formalitzaran pactes en nombrosos municipis. Més complicat és a Barcelona, on Ernest Maragall i Ada Colau es disputen l’alcaldia amb avantatge per al primer, que va ser el més votat i serà alcalde si la seua rival no aconsegueix majoria absoluta en primera votació. Pot fer-ho si pacta amb el PSC, que està d’acord que no hi hagi un alcalde independentista, i si a més accepta tres vots de Manuel Valls, i aquí hi ha el quid de la qüestió perquè hi ha divisió a les bases de Barcelona en Comú: uns no accepten els vots de Valls, d’altres consideren que l’alcaldia és vital i l’important és aplicar el programa i d’altres tampoc acceptarien un pacte amb els independentistes i repartir el mandat amb ERC, que ahir també va expressar el seu rebuig.

Qualsevol decisió provocarà polèmica i des d’ERC ja s’han denunciat pressions per impedir que Maragall sigui alcalde, però qualsevol opció serà democràtica. Un altre capítol és que després els votants, o la direcció de Ciutadans, demanin explicacions a Valls per facilitar l’alcaldia a Colau amb els seus vots, o a Maragall amb la seua abstenció o un vot diferent. Polèmiques tan enverinades tenen lloc a Navarra, on els socialistes poden aconseguir la presidència foral amb l’abstenció de Bildu; a Madrid, on la dreta necessita el suport de Vox per a l’alcaldia i la comunitat, o a Aragó, on la decisió de Ciutadans i el PAR pot decantar la presidència cap als socialistes o cap a la dreta. No sembla possible que hi hagi pactes globals i a cada lloc haurien de ser les bases les que decideixin en funció dels programes negociats i també de les persones i les seues trajectòries, però la situació en què ens trobem mostra com de fútils són de vegades les línies roges de què es parla en campanya quan es neguen pactes amb altres grups que després s’acaben firmant.