Responsabilitat institucional

Per molt increment de vot que li augurin les enquestes del CIS al PSOE, la responsabilitat de Pedro Sánchez és intentar formar govern com més aviat millor, negociar tot el que calgui per superar la investidura i posar fi a la provisionalitat que viu el país i que amenaça de fer-se permanent. Les eleccions de l’abril li van donar una clara victòria, però també una evident responsabilitat: buscar els suports per governar assumint que tenim un sistema representatiu en què les majories absolutes són complicades, i també poc desitjades pels ciutadans, i que de la mateixa manera que passa a la majoria de països europeus, cal negociar, cedir, consensuar, pactar programes i pensar en l’interès general i no en el del teu propi partit. Tot això serveix per a la resta de partits estatals, que sembla que marquin estratègies en funció d’interessos personals, d’enfrontaments entre dirigents i amb un curtterminisme que no mereixem el conjunt de la ciutadania. Ningú va discutir la victòria de Sánchez, ni que fos el candidat a la investidura, però uns s’han llançat a reclamar carteres i d’altres han dissenyat la seua estratègia per convertir-se en els líders de l’oposició i empènyer els socialistes a haver de governar amb el suport dels independentistes, pensant que és la millor garantia per enfonsar els socialistes en els pròxims comicis. És el tret diferencial que va marcar Churchill per als estadistes: pensen en la següent generació i no en les pròximes eleccions, i és una cosa que no s’entreveu en el panorama polític espanyol, on la majoria de dirigents actuen a cop d’enquestes i pensant en les pròximes eleccions. Seria un gran fracàs que després de la repetició d’eleccions que va protagonitzar Rajoy, ara Pedro Sánchez seguís el seu model sense ni tan sols haver obert un període negociador, perquè el seu potencial aliat Pablo Iglesias s’ha distanciat després de la reclamació de carteres; el soci que podria garantir estabilitat, Albert Rivera, no vol saber res de Sánchez, amb qui es professa una animadversió recíproca, i el segon partit més votat, el PP, vol mantenir el lideratge a la dreta, que perilla segons l’enquesta del CIS, amb una oposició radical. I com que tampoc Sánchez, que igual que els seus antecessors ja està més ocupat amb la política internacional, no fa més esforços ens trobem que serà més complicat governar amb 123 escons que amb 80.