SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La privacitat és un invent de la societat postindustrial urbana. A les comunitats rurals, els grupets de veïns formaven una espessa xarxa social molt abans que Mark Zuckerberg convertís aquest flux d’informació en negoci. Però la digitalització de la comunicació ha canviat les nostres vides, en especial des que el 2008 va aparèixer l’iPhone i, amb aquest, els telèfons mòbils es van convertir en ordinadors de butxaca més potents que els que van portar l’home a la Lluna fa cinquanta anys. La privacitat ha donat pas al que els experts en 2.0 denominen extimitat. Facebook, Twitter, Instagram, WhatsApp i un sense fi d’aplicacions ofereixen serveis gratuïts perquè el producte és el mateix usuari, que alimenta aquestes empreses amb dades personals. Es parla de noves tecnologies, però en realitat no són tan noves. I en aquest reflex del món real al més pur símil platònic, també hi ha ombres. Cada mes es fa una denúncia a Lleida per sextorsió. Els més joves són els més vulnerables. Sovint adopten conductes de risc per aconseguir likes. Els Mossos d’Esquadra lluiten contra aquest fenomen oferint xarrades en escoles i instituts. Però el problema és que molts adults tampoc són conscients del que passa en els smartphones dels seus fills. Les xarxes socials han suposat un gran avenç a l’hora de comunicar-se. I fins i tot poden ser un aparador professional per trobar feina. Però cal saber gestionar-les. Sovint es recorre a la mítica escena de l’oncle Ben advertint Spiderman que “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. I no hem sabut gestionar aquest gran poder que ens atorguen les xarxes socials. Cal fer pedagogia perquè els mecanismes de control del ciberassetjament, ja sigui d’índole sexual o bullying escolar, no seran al nostre telèfon ni a la plataforma que utilitzem, sinó al cap del mateix usuari. El risc zero no existeix, però de la mateixa manera que seria impensable deixar sol un nen en una gran ciutat sense cap supervisió, s’ha de ser conscient que instal·lar un ordinador a l’habitació d’un menor i deixar que l’utilitzi sense control pot portar-lo a situacions d’alt risc davant de les quals és imprescindible denunciar i guardar les proves del ciberassetjament. I el més difícil: no sentir-se culpable, perquè la víctima mai ho és. O no hauria de ser-ho.

tracking