A l'espera de la sentència i del diàleg

Un 80% dels espanyols comença el curs polític amb una impressió molt pessimista sobre el futur de l’Estat, onze punts més acusada que el setembre de l’any passat. El 85% creu probable que l’economia mundial, i amb aquesta l’espanyola, tinguin una recaiguda en els pròxims mesos i el mateix percentatge tem que Espanya no estigui preparada per afrontar-la. Per la seua part, el PSOE i Podem no arriben a un acord per a un govern d’esquerres i el bloqueig polític en què està instal·lat l’Executiu des del 2015 va camí de seguir uns quants mesos més. Res fa preveure que Pedro Sánchez o Pablo Iglesias renunciïn a les seues posicions i, per tant, serem de nou cridats a les urnes el 10 de novembre, si no existeix un gir copernicà in extremis. Mentre assistim a aquest nou fracàs de la política i la ciutadania observa atònita com Europa fa aigües al Mediterrani i el Brexit de la Gran Bretanya debilita el Vell Continent, centenars de milers de catalans van tornar a sortir ahir tossudament al carrer per exigir la llibertat dels presos independentistes i unitat d’acció per aconseguir una solució al conflicte català.

És cert que l’independentisme està dividit entre els que aposten decididament per la via unilateral i els que prefereixen ampliar la base per negociar amb més força amb l’Estat i aconseguir el suport internacional que fins ara no ha tingut. És veritat que hi ha decepció i cansament en molts sectors del sobiranisme al veure que les multitudinàries manifestacions i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 només han servit per portar nou persones a la presó, altres a l’estranger i a l’aplicació de l’article 155, que ni ha apaivagat l’independentisme com es buscava des de Madrid ni ha reconduït el problema polític, que es manté a l’espera d’una sentència imminent. Però igual de verídic és que els que van defensar les urnes de l’1 d’octubre i que perseveren en la seua exigència de més sobirania, com es va veure ahir als carrers de Barcelona, no retrocedeixen en la seua voluntat de ser i aquesta determinació requereix, per part de l’Estat i dels partits d’àmbit espanyol, alguna oferta sobre la qual iniciar un diàleg, més urgent que mai i tan necessari com sempre.