Hi som a temps?

Ha començat a Madrid la cimera sobre el clima que organitza l’ONU i que intentarà buscar solucions al canvi climàtic i forçar els governs que adoptin mesures eficaces per frenar-lo, com a continuació dels acords assolits a París el 2015 que preveien la reducció d’emissions de CO2 com a requisit indispensable per salvar el planeta. Com succeeix amb aquestes cimeres, hi haurà més declaracions pomposes que compromisos eficaços, i més tenint en compte que són els països més poderosos, els Estats Units, Rússia i la Xina, els que precisament més contaminen i menys compleixen els compromisos, amb l’agreujant que el president Trump, en una actuació irresponsable, ha amenaçat de retirar-se d’aquests acords perquè no considera una prioritat la lluita contra el canvi climàtic. Però la cimera sí que ha de servir per conscienciar la població dels perills a què ens enfrontem, perquè ens estem jugant el futur de la humanitat, d’entregar a les següents generacions un planeta viable i amb futur. Mentre uns continuen negant les evidències, d’altres es pregunten si som a temps de frenar el procés. És evident que l’actuació de l’home ha modificat el clima i el negacionisme només pot ser conseqüència de la ignorància o de connivència amb els lobbies contaminants, perquè hi ha hagut un escalfament del planeta que continua augmentant, està pujant el nivell del mar, el desglaç acaba amb les glaceres i els casquets polars, segueixen augmentant les emissions de CO2, la massa forestal està disminuint amb incendis devastadors, hi ha àmplies zones del planeta amb problemes de subministrament d’aigua que aniran en augment mentre en altres zones es continua dilapidant i, sense ser alarmistes, es pot dir que hi ha éssers humans, i també la humanitat, que estan en perill si no es prenen mesures contra el canvi climàtic i l’escalfament del planeta. És una cosa certificada pels científics i constatable amb les estadístiques, i la pregunta és si som a temps de revertir la tendència per evitar el desastre cap al qual ens aboquem. No és una qüestió política, ni ideològica, perquè comença a ser de supervivència, de salvar el planeta del desastre, de plantejar-se si el que s’ha entès com a progrés de la humanitat no és en realitat una regressió, i una qüestió tan seriosa no es pot deixar només en mans de polítics. És un problema de tots els ciutadans.