El suport als vulnerables

En tota crisi són els més febles els que més pateixen i també els més indefensos tant davant els riscos sanitaris com en les conseqüències econòmiques i sembla raonable que el Govern central hagi aprovat un paquet de mesures per protegir els sectors més vulnerables amb prohibicions de tallar subministraments bàsics, ajuts a aturats sense dret a prestació, pròrroga de lloguers amb possibles quitances del 50 per cent i micropréstecs sense interessos, entre les més destacades que s’aniran desenvolupant. El problema serà, en primer lloc, aquest desenvolupament i delimitar clarament quins són els criteris per definir la vulnerabilitat familiar, concepte en què el Govern agrupa unes 500.000 famílies, i en segon, assumir que aquesta vulnerabilitat, com ha passat amb la pandèmia i també amb els expedients d’ocupació, pot estendre’s per tota la societat. És el que pot succeir amb molts autònoms i les petites i mitjanes empreses que han hagut de cessar l’activitat i que han rebut moltes promeses però poques concrecions, amb anomalies com la que denuncia el sector, que ahir mateix va haver de pagar les quotes mensuals de la Seguretat Social malgrat no haver pogut facturar res durant les dos últimes setmanes. Sembla lògic que si no hi ha activitat per una alarma no es tributi, però aquí les diferents administracions, tant estatals com locals, prefereixen facilitar moratòries o ajornaments de pagament abans que renunciar al cobrament, sense pensar que aquestes dilacions en els tributs només serveixen als autònoms i les petites empreses per diferir el problema sense afrontar-lo de soca-rel. En altres països com Dinamarca, el govern s’ha compromès a pagar una part del salari dels treballadors mentre l’empresa aporta el restant a canvi que no hi hagi acomiadaments, mentre que aquí al màxim que s’arriba és a oferir moratòries en les quotes de la Seguretat Social o de la resta d’impostos, i s’oblida que la gran majoria d’empreses i contribuents han disminuït els ingressos. La resposta dels governants és que el deute acumulat impedeix renunciar a qualsevol possible ingrés tributari i que es necessiten diners per abordar el front sanitari, una cosa que ningú qüestiona, i tot i reconèixer que no és fàcil gestionar la situació, sí que s’ha de demanar als nostres governants que busquin consensos, ajudin els més necessitats, però que no ampliïn el col·lectiu dels vulnerables.