Mesures econòmiques urgents

De l’anàlisi que diversos experts feien a l’edició de SEGRE d’ahir diumenge, sobre com imaginaven o creien que seria la nova quotidianitat postpandèmia, es pot extreure la conclusió que ningú sap amb certesa si la denominada nova normalitat canviarà rotundament les relacions personals o si quan el virus s’hagi allunyat tot, o gairebé tot, tornarà a ser com abans. És evident que bona part d’això dependrà del que tardin els científics a trobar una vacuna o les medicines que puguin mitigar el dany causat pel coronavirus a tota la humanitat. Si aquest aspecte està encara ple d’interrogants i incerteses, del que no hi ha cap mena de dubte és que la crisi econòmica que s’atansa serà pitjor que la del 2008 si l’estat no hi posa remei. La Generalitat així ho advertia ahir a la cimera de comunitats autònomes amb el president espanyol, Pedro Sánchez, al qual el seu homònim català, Quim Torra, demanava que s’activi com més aviat millor una política de salvament de l’economia per als pròxims tres mesos: “Que gasti, deixant de banda el dèficit, perquè ara s’han de salvar persones i llocs de treball.” I és que, segons el seu parer, “tot el que no es gasti en els propers tres mesos s’haurà de multiplicar per molt en el futur, cada lloc de treball que salvem ara, encara que costi diners, a la llarga suposarà un estalvi”. “No podem perdre ni un dia més”, va exhortar. No li falta raó a Torra, però és evident que perquè aquesta injecció econòmica, necessària i imprescindible, sigui possible, Europa també ha de moure fitxa. Vivim en un món de vasos comunicants i l’estat espanyol, endeutat fins al coll, només podrà dur a terme aquestes transferències de diners si la Comissió Europea dóna llum verda als coronabons, o el que és el mateix, diner sense interessos per als estats membres. El deute és necessari en un moment com aquest, però si aquest supera un sostre determinat, Europa haurà de rescatar l’economia espanyola, cosa que obligaria a uns ajustaments de pressupostos i seguretat social que de ben segur afectaria les futures pensions i potser fins i tot a l’IVA, fet que ens tornaria a portar al punt de partida. Aquesta crisi la tornarien a pagar els de sempre, és a dir, els treballadors i les classes vulnerables. Els diners han de ser a fons perdut i la seua injecció, immediata. No hi ha cap altra solució.