Com si no passés res

Amb seixanta-quatre hores de retard sobre els plans inicials, a les 16.00 d’ahir va començar el nou confinament per a Lleida ciutat i sis pobles del Segrià, amb l’exclusió de Massalcoreig, després d’una picabaralla judicial que ha tornat a deixar tothom en dubte i que confirma l’escassa eficàcia del confinament perimetral al cap de deu dies de posar-se en marxa. Els casos segueixen pujant, encara que afortunadament el percentatge d’hospitalitzacions sembla controlat perquè la simptomatologia és menys greu, però continua sense controlar-se la situació dels temporers i sensesostre i ahir la carpa instal·lada per al seu confinament estava buida mentre seguien deambulant per carrers de la ciutat a la recerca d’una feina que ja no trobaran. Serà un cop dur per a l’hostaleria, el comerç i el conjunt de l’economia sense que els ajuts promesos semblin més que un petit pal·liatiu i creix la indignació entre la ciutadania davant d’uns governants tan sorpresos com desbordats per la situació.

Hem vist com ningú no actuava davant dels avisos que arribarien temporers i sensesostre, i una consellera fins i tot va admetre que no coneixia la problemàtica; com es donava tot per controlat mentre comarques veïnes tornaven a la fase 2; com se’ns enganyava amb els confinaments i uns deien que estaven descartats mentre que l’endemà altres ho aprovaven; s’ha deixat en ridícul una consellera i el seu equip; s’ha menyspreat alcaldes, el de Lleida i els de la comarca, que no han estat informats, ni escoltats; hi ha contradiccions sobre si fan falta o no rastrejadors; hi ha professionals que en privat reconeixen l’afartament per l’arbitrarietat d’algunes decisions polítiques; hi ha una batalla oberta entre els socis de govern, que fins i tot fan les convocatòries per separat; hi ha manca de mitjans i excés de propaganda i fins i tot una sensació de desemparament que els polítics locals procuren evitar per no caure en l’anatema del leridanismo.

Però aquí ningú protesta, ni de bon tros no es planteja dimitir com a forma de protesta, per mostrar la seua discrepància o almenys per cridar l’atenció sobre la qüestió. El juny del 92 ja hi havia problemes amb els temporers i el llavors alcalde de Fraga, Francisco Beltrán, va dimitir entre llàgrimes com a protesta per la ineficàcia de l’administració central, també del PSOE, després d’una agressió racista a temporers. Es va convertir en un referent moral i ètic.